CONSIDERO que a les nostres vides, hi ha hagut un abans i un després, en molts aspectes. Un abans de la Covid-19, i un després, amb la insòlita "nova normalitat". Aquesta situació que estem vivint ens entristeix a tots, no és agradable saber que s’ha mort tanta gent de Covid-19 durant aquesta pandèmia, ni sentir a les notícies que augmenten els contagiats (el dia d’avui, la situació a Madrid és esgarrifosa) i ens fa tremolar veure com tanta gent s’ha quedat a l’atur, o estan en situació d’ERTO, i que possiblement acabin en un ERO, per no parlar de com moltes persones han pogut sobreviure tants mesos sense cobrar un euro des del mes de març. Fins ara no he dit res que ningú no sàpiga.
Un abans i un després de la mort dels pares.
Quan perds els pares, notés una sensació de desemparança, ja que passes de la protecció, o sobreprotecció, -en el meu cas-, a entrar a primera línia de foc: el que abans decidien els pares, tant a la feina, amb la direcció capdavantera del pare al davant del negoci, com a la llar, amb els bons consells per part de la mare, ara em toca a mi assumir aquestes responsabilitats. Fins aquí, res de nou. És llei de vida i hem d’anar evolucionant i creixent com persones, amb els valors que ens van ensenyar de petits. Al meu entendre, la mort dels pares no se supera mai, simplement, aprens a viure sense ells.
Un abans i un després d’aquells dinars familiars i d’aquells Nadal on fèiem cagar el tió pels nostres fills, amb tota la família, i que un cop falten els pares, tot canvia. Cadascú ha format la seva família i ja res és igual. Això és un fet irreversible i irrecuperable, que també accepto. L’acceptació és el primer pas per seguir endavant.
Un abans i un després d’adonar-me que res és per sempre. De l’adoració i estimació màxima que tenia al pare dels meus fills hem passat a unes lluites inacabables amb advocats per arribar a un acord per pagar a mitges la Universitat de la meva filla. Fins i tot el meu advocat ha desistit, i he hagut d’agafar el relleu jo, com a advocada i com a mare, per defensar els interessos dels meus fills com una lleona, de la mateixa manera que un animal defensaria les seves cries davant d’un perill imminent. Seguim lluitant.
Un abans i un després del naixement dels meus fills: els meus fills són el millor que m’ha passat a la vida. És el meu somni fet realitat: ser mare. Els fills són el més sagrat d’aquest món. L’amor cap a un fill o filla és incondicional: donaria la vida per ells. Només els pares i les mares saben de què estic parlant.
Un abans i un després d’adonar-me que l’escola de la vida t’ensenya que les persones que et menyspreen o que et tiren per terra els projectes que emprens amb il·lusió són mestres que han vingut a ensenyar-nos a ser més forts i a treure forces de flaquesa per aprendre a treballar que cada persona té les seves habilitats, que tothom serveix per a alguna cosa i que som mereixedors d’una vida plena.
Aquest tracte només ens fa que reforcem la nostra autoestima, perquè la gent no envejaria de nosaltres una cosa indesitjable i sense vàlua.
Em fan riure quan diuen "això és enveja sana". L’enveja no és mai sana, és malaltissa.
Un abans i un després d’haver cuidat gratuïtament la mare de la meva cosina segona, per part de pare, els divendres a la tarda. I què ha passat? Simplement, qüestionar la meva vida, assessorar-me malament de manera conscient (sense demanar-li consell), sobretot el que a ella no li convenia que fes. Coses de l’estil, ven-te el teu pis, que jo allà no t’hi veig… estaries millor en un altre barri… Vés a fer més hores de voluntariat a altra gent que no sigui de la família perquè aprenguis a "agafar més responsabilitats". Em deia: jo sí que hagut de "pringar", no com tu, per por d’enfrontar-te a la vida, etc. I coses molt gruixudes que, com que no es poden demostrar empíricament, no cal ni anomenar-les.
En definitiva, un abans i un després d’adonar-me que, a la vida no es pot anar sempre amb el lliri blanc. La vida m’ha ensenyat que haig d’invertir la càrrega de la prova, com diem els juristes: si realment puc confiar en una persona, que primer es guanyi la meva confiança. Abans, confiava, de primeres, amb tothom.
Tal com deia un personatge anglès, "no hi ha amistats, hi ha interessos". Quasi sempre, per no dir sempre, quan algú que fa anys que no veus i et fa una trucada o t’envia un WhatsApp, no és per preguntar-te com estàs. Hi ha un interès al darrere, ni que sigui per preguntar-te si tens contactes a "Operación Triunfo", perquè han vist fotografies meves al Parc Audiovisual de Catalunya.
Tots ho hem fet alguna vegada. El que passa és que hi ha gent que sap donar i rebre, i n’hi ha que només, egoistament, reben i no donen mai i només et volen xuclar la sang. I què me’n dieu de la gent que a l’hora de pagar, a la cafeteria, sempre ha d’anar al lavabo o està mirant el mòbil? Segur que us hi haureu trobat.
I quasi sempre són els mateixos els que truquen per demanar-te un favor, sobretot de feina… Et diuen: tú que ets grafòleg, em podries mirar aquestes lletres en deu minuts? No cal ni la lupa, et diuen. Si cal la lupa o no, ho decidiré jo. Ja no volen quedar al despatx, volen quedar a la cafeteria, per no pagar. I sempre, casualment, són les mateixes persones. La vida m’ha ensenyat a dir "no," i a valorar el meu temps. Ajudar la bona gent m’agrada, però els barruts que passin per caixa.
Per naturalesa, sóc generosa, no ho puc evitar. Suposo que per això es veuen en cor de demanar-me que faci feines gratuïtament, tant de jurista com de grafòleg. Penso que tot el que donem l’univers ens ho torna multiplicat per molt. Però una cosa és ser bo, i l’altre és ser "bobo", que vol dir babau.
Un abans i un després d’adonar-me que la vida és un regal. La vida és efímera. Justament perquè no és eterna, aquí a la terra, cal aprofitar-la. Cal dir, t’estimo als que estimem i no deixar-ho per descomptat. No sabem mai si serà l’última vegada que podrem veure aquella persona.
Per acabar, us recomano una pel·lícula: "Come, reza, ama". És boníssima!! I seguint una mica aquesta línia, per fer la vida una mica més saludable, i per sentir-nos cada dia més en pau amb nosaltres mateixos, tal com diuen els savis entesos en la matèria, intento meditar una mica cada dia, menjar bé, fer una mica d’esport, aprendre cada dia alguna cosa, i tenir la consciència neta i tranquil·la d’haver ajudat algú en alguna cosa, i haver pogut regalar un somriure i dibuixar-ne un altre, com a mirall, en una altra persona.
