FA uns dies, a la Rambla, vaig veure un petit establiment que anunciava sabates a vuit euros (sandàlies, a sis): “remate final”. L’única bona notícia que hi vaig saber veure era que anar descalç ara ja només podia ser cosa d’alguna filosofia naturista, però no de manca de recursos. Però a partir d’aquí, i estirant el fil, tot són problemes.
En primer lloc parlem de les sabates. No crec que l’establiment faci realment la competència a cap altra sabateria local, però és obvi que darrera els vuit euros no hi ha res de bo. S’hi ha de guanyar la vida qui ha decidit com fer-les, ni que sigui copiant-les -no en direm “dissenyador”, oi?-; hi ha els materials que algú ha fabricat -difícilment “sostenibles”-, i hi ha qui ha fet les sabates, probablement una criatura, més fàcil d’escanyar. Afegiu-hi el transport des de l’altra banda del món -no poden ser sabates “de proximitat”-, el marge comercial i, a tot plegat, afegiu-hi el benefici empresarial. Jo no sé què en “diran” els peus, d’aquestes sabates a sis o deu euros, però socialment representen una cadena de barbaritats caigudes a la Terrassa del segle XXI.
Enllà de les sabates, però, hi ha la sorpresa que això es trobi al cor de la ciutat, a la Rambla, la que hauria de ser una gran via comercial plena de terrassencs passejant-hi i contemplant els millors aparadors de la ciutat. Sorpresa, sobretot, perquè amb al preu que van els lloguers dels locals, per tenir-lo obert, hi hauria d’haver cues per comprar-ne. I això em fa venir al cap aquell acudit de Les Luthiers, en què expliquen el cas d’un casino a la vista que servia de tapadora d’un supermercat il·legal al soterrani, que era on feien el negoci. En aquest cas, vénen ganes de veure què hi ha a la rebotiga…
Ara bé, i fora bromes, hi ha la constatació que la Rambla, i en general el comerç local, no acaba d’arrencar tal com seria d’esperar d’una ciutat de més de dos-cents mil habitants. D’una banda, mai no hem fet de cap de comarca, les ciutats properes ofereixen alternatives rellevants que Terrassa s’ha deixat perdre i aquells grans establiments que solen cridar clients i que irradien activitat comercial al seu voltant mai no acaben d’aterrar a la ciutat.
De l’altra banda, tenim un seriós problema de planificació urbana. La Rambla va ser reformada amb pompa i glòria segons els criteris de la gran urbanista Beth Galí. I, entre d’altres desastres com el dels materials emprats, els resultats són a la vista: sabates a sis euros. És la mateixa història de la Plaça Nova, per a la rehabilitació de la qual es va contractar la urbanista Itziar González mesos i mesos a dedicació completa. Tot i que m’he interessat a tenir-lo des de fa anys, encara no he estat capaç de veure el projecte escrit que n’havia de sortir ni els resultats pràctics de tant saber, més enllà de quatre retocs de sentit comú que s’hi han fet. Tinc el convenciment que o bé no es coneix bé la idiosincràsia de la ciutat -un saber de què només disposen els bons urbanistes locals que tenim-, o bé les propostes d’aquests gurus que devien posar els peus per primera vegada a la ciutat quan van ser contractats -i qui sap si amb altres criteris a més dels professionals- acaben fracassant amb rotunditat. Vendre sabates a vuit euros a la Rambla -i podria posar molts altres exemples-, des del meu punt de vista, és senyal de decadència. Una decadència l’atac de la qual, ara mateix, sembla lluny de les prioritats d’un govern municipal entretingut a posar obstacles als cotxes, pintar l’asfalt i facilitar la vida a les mascotes.
