NO tenim només una pandèmia de Covid, tenim més virus. L’onada de puritanisme i revisionisme històric a l’engròs és insuportable. La legió dels purs creix al mateix ritme que la mediocritat. Els purs i els perfectes sempre m’han semblat gent molt perillosa. Tenim nous rectors d’una moral cada cop més estreta que cada cop tenen més altaveus i davant dels quals hi ha pocs valents que diguin que ja n’hi ha prou. Proclamar que les coses cal contextualitzar-les en el seu temps per a alguns és atemptar contra no sé quantes coses. Mirar-se el passat i les trajectòries de la gent des dels nostres ulls d’avui és ben lícit però jutjar tota la literatura universal, el cinema o el periodisme sense entendre els seus contextos és una solemne tonteria.
La nova policia moral corre per les xarxes i per mitjans amb pocs polítics i periodistes que de tant en tant aixequin la bandera del sentit comú. Si apliquen el revisionisme històric que han aplicat a Heribert Barrera (que no era sant de la meva devoció) els de l’Ajuntament de Barcelona es quedaran sense mig “callejero”. Començant per Josep Pla (que aquest sí que és sant de la meva devoció) i que era un misogin, un mal català per als que troben botiflers a cada cantonada i que volia posar una central nuclear a la platja de Pals. Per a mi és un dels millors escriptors que hi ha hagut mai i el rellegeixo cada estiu, el que no m’obliga a estar d’acord amb algunes de les seves grans bestieses.
És igual que els de la memòria històrica i el revisionisme sense ponderació. La repressió franquista durant la Guerra Civil i després va ser brutal amb episodis execrables. No hi ha debat. Però també ho va ser la repressió dels mal anomenats incontrolats a la reraguarda republicana, com per exemple a Terrassa, a la Fatarella o a Puigcerdà. Una mica de sentit de l’equilibri no aniria malament, ni a l’hora de jutjar les persones ni a l’hora de jutjar la història. No és tan complicat. Tot plegat és esgotador perquè els legionaris de la puresa sempre ens tornen a debats que semblaven superats.
Tot és qüestió de respecte. Es pot estar rotundament contra la violència i la discriminació a les dones, una plaga insuportable, i estar a favor del joc de la seducció. Es pot estar contra qualsevol discriminació per raó de la condició sexual i fer-te un fart de riure amb els episodis de “Little Britain” en què es reien del mort i de qui el vetlla. El puritanisme en política, en art, en relacions humanes, sempre tendeix a empetitir-nos i a imposar els grans deliris dels purs i dels venjatius.
Talent i complexitat. La setmana passada Ramon Bosch posava en el seu article en aquestes pàgines alguns exemples flagrants de mediocritat en la política catalana i espanyola. Arran de l’article he intentat establir una relació entre el talent a la política i a l’empresa i la complexitat.
Em sembla que els polítics i els directius de les organitzacions que tenen talent abracen la complexitat en tota la seva dimensió i intenten resoldre-la sense incrementar-la. En canvi em sembla que el populisme és la incapacitat d’afrontar la complexitat i refugiar-se en solucions simples que fan molt soroll i acaben per incrementar la complexitat que volen simplificar amb les seves receptes expeditives. Potser la política europea amb més talent sigui Angela Merkel, és l’única que demostra capacitat per gestionar la complexitat i diu que es vol jubilar!
