VET ací una vegada que hi ha havia un home que tenia un parell de mascotes (gat i gos). Al primer li posà per nom “miau” i, al segon, “guau”. Està clar, doncs, que quan cridava el gat venia el gos€i a l´inrevés. Aquesta suposada originalitat el dugué a alimentar-los de forma capgirada. Tant és així que, gairebé sense voler-ho, fou mossegat i esgarrapat per tots dos. Prou bé que li està.
Prenc aquesta anècdota a conte del camp polític, on trobem gent que borda molt, però pràcticament sempre pixa fora de test. Farcits d´una certa teatralitat egocentrista, penso en opcions populistes i, alhora, en algun dirigent que es fa dir “nacionalista”. Un tret i l´altre vindrien a suggerir-me el contrast entre gat i gos.
Un dels primers ensenyaments que ha de tenir un polític és el del “nothing is forever”. Aquell que s´hi enceta de jovenet, pot caure fàcilment en l’apoltronament, després d’una rauxa inicial. Per contra, en fases d´edat més adulta, hom pot aportar-s´hi experiència.
Seguidament, els traslladaria un concepte sorprenent: només els està permès dir el què pensen als enamorats i als poetes, perquè creuen en l´impossible. Tard o d´hora, als primers els pot engolir el desamor i el tedi. Els darrers sovint se´ls menysté, malgrat que algun cop els seus versos ens han enlairat l´ànim.
Un tal Murphy sentencià allò del que “és inútil fer qualsevol cosa a prova d´ineptes. Aquests solen ésser molt enginyosos”. Retornant a la sorra de la política, sobretot quan mantenen aspiracions de pujar al cim del poder€per a no baixar-ne en dècades. D´un i altre signe credencial. El pas següent sol ésser el de l´ensopiment, la pèrdua d´ideals i l´amanerament. Fins el punt d´empassar-s´ho tot sense saber discernir. Com ara en l´exemple que apuntava a l´inici del meu escrit: ni el gos ni el gat tenen esma per a exclamar-se quan els hi etziben una taifa desajustada.
A partir d´aquests plantejaments, així ens va. El poble vegeta. Ja ho reflectia de manera molt ajustada el grup de La Trinca: “al poble que el donin pel sac!” Quan ningú no sacseja aquests fonaments,”miau”!
