E fa uns vint anys, li devia a un bon amic de La Tarumba un article dedicat a la figura d´aquesta santa. Li vaig prometre llavors i avui es farà un fart de riure en llegir-me. Ell i la resta de lectors em perdonarà, però, que obviï el nucli de la prometença. Avui és festa grossa a Tarragona, de fa 699 anys: quan les relíquies del seu braç arribaren allí, gràcies a les gestions del rei Jaume II.
Parlem d´una màrtir deixebla de Sant Pau, al segle I de la nostra era. Se la venera amb devoció tant per part de l´església catòlica com de l´ortodoxa. Alhora sense saber-ne el motiu és la patrona dels malats per càncer d´ossos… I, humorísticament, també li assignen el patronatge, no reconegut per l´església, sobre els empleats del gremi informàtic. Per extensió –bo i seguint en to sorneguer– hi ha qui extrapola el seu “mantell” a pianistes i/o organistes. En base també les tecles, tot i que diferents.
Cercant algun adagi que guardi relació amb ella,tan sols n´he trobat un parell, en català: “Santa Tecla, batedora de nogueres” i “Santa Tecla, patrona dels avisats i dels descuidats”. Cap d´ells no em fa el pes per a derivar-ne algun comentari€ Fins a l´extrem, fins i tot, d´haver de recórrer a l´idioma espanyol.
Ampliant el ventall d´un llenguatge desenfadat, el reconegut pianista i compositor luxemburguès Robert Schumann (nascut fa justament 200 anys) referia que “entre les tecles blanques i negres, em quedo amb les negres. Sempre han tingut millor ritme”.
Reprenent, això no obstant, la seriositat inicial, em quedo amb una reflexió ben profunda del pintor rus Wasily Kandinsky: “l´artista és la mà que, mitjançant una tecla determinada, fa vibrar l´ànima humana”. En qualsevol branca cultural que arribem a convenir, és evident que l´artista ha de tenir aquest nord ben clar: si no aconsegueix encendre la guspira sentimental del destinatari del seu art, més val que plegui. Això passa amb qualsevol de les set belles arts: arquitectura, escultura, pintura, música, literatura, dansa i cinema.
