EL passat dimecres dia 9 ens va deixar el pare Manel a l’edat de 75 anys.
Recordeu aquella reiterada expressió “Guanyeu el Cel amb en pare Manel? Era el reclam de cooperació per donar impuls als projectes de suport i ajuda a persones en situació de vulnerabilitats. Va crear a Nous Barris una Fundació per a desenvolupar aquestes iniciatives. L’integren un equip de professionals molt compromesos socialment, que coordinen amb el pare Manel al davant, un altre grup ampli de voluntaris fent una tasca d’ajuda a nens i adolescents per superar problemes d’aprenentatge i suport emocional de cara a poder afrontar el seu futur en positiu. A més, a les presons el coneixien per la seva actuació de càlid acompanyament i intent de reinserció de presos, ajudant-los a encarar una nova realitat social, deixant fora les pràctiques fosques del seu passat,
Jo vaig tenir el privilegi cooperar amb ell i el seu equip com a voluntari professional. Creia que la seva obra era d’envergadura humana i valia la pena conèixer-la i aportar-hi l’esforç i l’experiència professional.
Vaig descobrir un home bo, savi i a l’hora senzill i proper, bromista quan calia, però ric en capacitat d’estimar als més desfavorits. Un sacerdot socialment compromès i valent al que no el condicionaven certs prejudicis i convencionalismes si eren un obstacle per fer el bé encara que pogués ser mal interpretat.
Recordo que en un moment donat va ser atacat com” capella avortista” perquè a Nous Barris a on ell exercia, una adolescent va morir dessagnada per un avortament fet per una d’aquestes curanderes de barri, sense cap formació adient i tècnicament rigorosa. Però era econòmicament assequible a la família.
Ell, per evitar un altre risc com l’anterior, una altra possible mort similar, va considerar que no podia abocar a una adolescent a una possible mort com l’anterior i va decidir ajudar econòmicament des de la Fundació aquest acte a condició que es fes en una clínica de la mà de professionals-.
Això que mereix fer-li reconeixement per la valentia perquè no es va desentendre de la delicada situació i buscar solucions, l’hi va suposar un problema eclesiàstic important, que ell va afrontar amb molta serenitat, convençut que havia fet el que calia en aquelles circumstàncies. Finalment va ser reconeguda la seva actuació d’indiscutible valor.
El pare Manel, ha estat una persona carismàtica i un líder inqüestionable. Va saber comprometre a moltes persones a crear una Fundació, destinada a rescatar persones de la precarietat, molts en situacions límits, actuant no solament en la dimensió econòmica sinó essencialment en la humana – Les dues coses, com ell dia, moltes vegades van juntes.
Era extraordinari l’ambient de caliu humà que es respirava en les actuacions dels voluntaris que col·laboren amb les iniciatives de la Fundació. Entre tots es feia visible un clima de protecció i d’estímul al desenvolupament personal.
L’objectiu era crear en els nens i adolescents amb estructures de personalitat febles, el sentiment de “jo me’n puc sortir,” propiciant confiança en un futur millor. S’intentava, fer-los sentir que tenien valor, i un potencial per desenvolupar, S’intentava inculcar-los-hi els sentiments de què l’esforç en aprendre, superant moments de desànim era la porta d’entrada un futur millor, fugint del ris de fracàs escolar i del perill de caure en ambients de delinqüència.
Recordo que en una xerrada que em va demanar que fes sobre maneres diverses d’enfocar la nostra interacció de suport educatiu amb els nens que teníem assignats, un dels educadors voluntaris, ja de certa edat, va comentar que un adolescent que atenia, li va dir que deixava el grup perquè no valia la pena, que a ell no l’estimava ningú i no se sentia motivat.
L’educador voluntari li va dir. “I jo què? Perquè penses que vinc? Ho faig per estar amb tu, per ajudar-te, perquè jo sí que t’estimo i sé que tens possibilitats si t’esforces”. I va afegir, “pren nota del meu telèfon i quan et sentis sol o tinguis algun problema en telefones, igual de dia que de nit”.
L’endemà, era època d’estiu, el noi portava el telèfon en números grans al seu braç. Era com fer públic que ell tenia algú sí que se l’estimava. I va guanyar en interès i esforç. Es veu que era aquesta la condició per superar el bloqueig emocional.
Uns dies després – deia aquest company voluntari amb llàgrimes als ulls- aquest noi se li va apropar, li va fer una abraçada i li va dir.”Yo también te quiero a ti”.I la seva actitud va millorar.
El pare Manel el va felicitar i mirant-li els ulls, amb un somriure i li va dir. “Aquest noi no oblidarà mai el que li has dit i el que fas per ell. Aquesta ha de ser la nostra mentalitat i la nostra actitud. El nostre treball també ha de sortir del cor. perquè sentir que algú t’estima i creu amb, crea un punt d’energia mental per fer l’esforç en superar obstacles, i tirar endavant amb ganes.
Aquest era la qualitat humana i la cultura de treball del voluntariat educatiu
Com reconeixent públic a la seva rica tasca, va rebre la Creu de Sa. Jordi, la Medalla d’Honor de Barcelona i el Premi de solidaritat de l’Institut de Drets Humans de Barcelona
Pare Manel, descanseu en pau, mai us podrem oblidar els que us hem conegut. I segur que tampoc aquells als que heu ajudat.
* L’autor és director d’Aula Actual de la CONFAVC
