TORRA. El concepte de confrontació intel·ligent formulat per Puigdemont m’ha semblat un oxímoron des del primer cop que el vaig sentir, com “pluja seca” o “l’escalfor del gel”. Al meu modest entendre, buscar la confrontació política i social no és precisament una mostra d’intel·ligència, sobretot si hom encarna la part feble d’entre les confrontades. Buscar la confrontació des de la feblesa només serveix per atiar el victimisme, com fan els infants quan el germà petit busca les pessigolles al germà gran amb l’esperança que aquest perdi els estreps just quan siguin davant dels pares. Tots hem viscut en l’àmbit familiar episodis d’aquest tipus.
Tornem, però, a la confrontació intel·ligent i la incompatibilitat d’aquests dos termes en el mateix sintagma. Si és Puigdemont qui l’ha d’encarnar, puc acceptar la part d’intel·ligència -certament, algú capaç de fer creure fins a tres vegades als seus electors que si el voten vindrà a prendre possessió de l’acta parlamentària ha de ser, com a mínim, molt eixerit-, però, sincerament, no el veig en la part de la confrontació perquè a l’hora de la veritat ha preferit quedar-se instal·lat a Waterloo en lloc de venir a recollir l’acta parlamentària. A no ser, és clar, que això de la confrontació intel·ligent vulgui dir que tu encens els ànims i els altres reben les garrotades, que també podria ser.
Si, en canvi, és Torra qui ha de protagonitzar la confrontació sí que l’hi veig perquè aquest home té vocació de màrtir, un màrtir menestral i una mica xaró, exempt d’èpica però carregat de mística montserratina i de la superioritat moral d’aquells que estan convençuts que defensen la causa vertadera. De personatges com Torra, n’estan plenes les guerres de religió, petits savonaroles mediocres decidits a cremar tantes florències com calgui perquè resplendeixi la seva fe. El discurs de Torra al Parlament de dijous passat s’inscriu exactament en aquesta línia: avantposar una suposada dignitat del càrrec a les necessitats dels ciutadans, no convocar eleccions per no sotmetre el país, en aquests moments, a dos mesos d’interinatge -ell, que es va autonamenar president vicari- i abocar-lo a una incertesa de, com a mínim, quatre mesos a partir del moment que sigui inhabilitat.
BARTOMEU. És un altre exemple clar de com els mediocres poden arribar a fer malbé una institució. Ell mateix quan es va presentar com a candidat a la presidència reconeixia que no tenia cap qualitat més enllà de ser un bon noi: “No soy el mejor ingeniero, ni el mejor economista, ni el mejor abogado, pero me gusta que haya un buen ambiente a mi alrededor”, va dir aleshores en una entrevista a El País. No eren, com s’ha demostrat, les millors credencials per encarar l’última etapa d’un equip de somni i la seva gradual renovació i quan la situació li ha esclatat als morros en lloc de marxar per dignitat ha apel·lat també a la dignitat del càrrec per quedar-se. Ni tan sols les vint mil signatures de la moció de censura semblen prou per fer-lo canviar d’opinió.
ISABEL DÍAZ AYUSO. Van triar com a candidata a la presidència de la Comunitat de Madrid la “community manager” del gos d’Esperança Aguirre. Què podia sortir malament, oi? Se’n va anar sortint mentre la seva feina consistia en la confrontació, no sé si intel·ligent, amb el govern central. La noia tenia gràcia i anava tirant pessics de monja dia sí i dia també amb la inestimable col·laboració de Miguel Ángel Rodríguez, però quan les coses s’han posat realment difícils s’ha anat fonent com un bolado fins a arribar a la patètica roda de premsa d’ahir a la tarda en què la seva imatge recordava la d’un boxador sonat a punt de caure a la lona. Tanmateix, em temo que els madrilenys tenen presidenta per estona. Aquests personatges sempre acaben trobant un Ignacio Aguado que els salva.
n
n
n
