‘inici del curs escolar, enguany, més que trepidant -que també-, ha estat i segueix sent estressant per a mestres, pares i alumnes. En alguns casos, potser més del necessari si s’hagués actuat amb una mica més de previsió, tot i que també sabem que el fort rebrot estiuenc del virus no era esperat. Però, a més de la improvisació i de les respostes de darrera hora, hi ha una comprensible inquietud pel fet de ser davant d’una pandèmia de la qual, tot i haver-ne après molt i molt de pressa, encara falta saber molt més per tenir-ne el control sanitari i recuperar la sensació de seguretat.
Les dades dels contagis a Terrassa són bones. Si som la tercera ciutat, el normal és que ens toqui ser els tercers en més positius. I més, si aquests positius són principalment resultat de la realització massiva de tests per descobrir-los, especialment en població asimptomàtica. Les dades d’ara, doncs, no són comparables amb les de la passada primavera quan es va col·lapsar tot el sistema sanitari només amb els sí que tenien símptomes i prou greus com per haver de ser hospitalitzats. Tota comparació de dades que no tingui en compte això només exagera la situació actual i, fomentant un temor irracional, no ajuda a actuar de manera responsable.
Repetiré una vegada més, i sense voler relativitzar la gravetat de la situació, dues consideracions. Una, que no hi ha vida sense risc. Ni una aplicació estricta de les normes de protecció pròpia d’un estat policial no ens portaria al risc zero. A la vida de cada dia n’assumim molts, de riscos, que els incorporem, com deia la setmana passada, de manera rutinària fins que ens deixen de preocupar. No desapareixen, però els ignorem. Per tant, tornar a l’escola té riscos, sí. Però, primer, s’han de posar en relació amb els riscos de no tornar-hi. I, segon, la rutinització de les normes de protecció, tan escandaloses d’entrada, acabarà semblant “normal” en quinze dies.
La segona reflexió és per recordar que els recursos materials i humans són limitats. I, per tant, entre les moltes demandes, cal prioritzar. No tot és possible. Particularment, en països de pocs recursos, o amb recursos espoliats com és el nostre cas. Aquí no som Noruega ni Dinamarca. Tampoc la disponibilitat de professorat ben format no és il·limitada. Fer de mestre, amb tots els respectes per als que s’hi dediquen, no és el mateix que repartir pizzes. Però a vegades sembla que es perd de vista que, tard o d’hora, nosaltres o els nostres fills i nets haurem de pagar la despesa. I que cal equilibrar bé l’increment de seguretat però sense liquidar l’exigència de qualitat.
Finalment, en aquests temps, és molt recomanable llegir premsa estrangera. Per al meu gust, estaria bé que la premsa i els informatius d’aquí, en lloc de només tenir la vista posada a Madrid, ens expliquessin què diuen els mitjans internacionals. Ens adonaríem que els nostres problemes no són conseqüència, principalment, d’una suposada incompetència pròpia sinó que són les dificultats i revessos amb què es troben, també, els països més rics i avançats. Fins i tot, en la traducció política d’aquests daltabaixos. Tenen les mateixes dificultats en les obertures de les escoles, fan passos endavant i endarrere, debaten entre les que valoren aquest retorn i els que defensen l’objecció a portar els fills a l’escola… Tot és molt semblant.
Més serenitat, menys dramatisme, comportaments responsables, més confiança en els mestres i assumpció d’un cert nivell de risc. Vet aquí el camí per tornar a l’escola, un espai que en tot cas és tant o més controlat i segur que moltes llars i que, certament, tots els carrers.
