Fa poques setmanes publicàvem una intervenció de l’Ajuntament al bloc número 22 de l’avinguda de l’Abat Marcet. Es tractava del desallotjament d’una ocupació que generava seriosos problemes de salubritat i, fins i tot, de convivència a la zona. Aquell era un bloc sencer ocupat que pertanyia a un important fons d’inversió. Avui ens fem ressò de l’amarga queixa d’un grup de veïns, propietaris de pisos en un bloc del carrer de Sant Sebastià, al barri de Segle XX. La situació que descriuen és absolutament esgarrifosa. Conviuen amb ocupes en condicions de conflicte permanent, de deteriorament de la finca, d’insalubritat, sense poder utilitzar les places de pàrquing, que són de la seva propietat, perquè hi ha persones que situen cotxes desballestats de forma que no poden passar… I per acabar d’adobar-ho la companyia subministradora intenta cobrar a la comunitat de veïns una factura ofensiva de l’electricitat que els incívics consumeixen irregularment de la xarxa. L’escenari és de pel·lícula de por.
El bloc del carrer de Sant Sebastià, com també ho era el 22 de l’Abat Marcet, és només exemple d’una situació realment preocupant. No es tracta de casos aïllats i el problema no només és d’ocupació. Estem parlant d’ocupacions incíviques, de delinqüència, amb el greuge que al carrer de Sant Sebastià conviuen propietaris amb ocupes, i aquesta circumstància proporciona una nova dimensió al problema, sense que els veritables propietaris dels pisos ocupats responguin ni davant el problema ni davant la responsabilitat que tenen amb els seus immobles en tots els sentits.
L’ocupació té dues cares; la incívica i la que no ho és. Les arrels acostumen a estar molt a prop, però els perfils no són els mateixos i, per tant, les conseqüències tampoc. El problema, com dèiem abans, és que no estem parlant de casos aïllats, sinó d’una realitat que es farà durant els mesos vinents molt més visible com a conseqüència de la crisi econòmica que provoca la Covid-19. Les execucions hipotecàries van generar un tsunami social, però els efectes de la pandèmia, lamentablement, els sentirem amb molta més cruesa, perquè avui, menys encara que a l’any 2014, tenir una feina no és garantia d’evitar la pobresa.
