TOTHOM sap que aquesta expressió popular és usada per imposar silenci d´uns sobre uns altres, obligant-los directament a “tancar-se”, restringint clarament les seves llibertats a través d´una ordre des de una posició de superioritat.
Em deixareu que comenci aquesta reflexió fent referència a un conte tradicional:
Hi havia una vegada un ocell que va caure del seu niu a terra. Allà, un home el va trobar i li va dir: “Et proposo un pacte: Et duré a casa i et cuidaré abans que arribi el fred i els animals depredadors de la nit, i viuràs en una gàbia daurada. Cada dia et posaré menjar i et netejaré la teva nova caseta. A canvi, només et demano que cada dia em cantis per consolar-me de la meva soledat”
Aquell ocellet, ferit i indefens, va sentir que se li obria una porta d´esperança i va acceptar aquell tracte de seguretat, a canvi de la seva llibertat. Durant els següents anys i dins la seva gàbia daurada es va fer gran i fort, i el seu sentiment de pànic i indefensió va anar minvant. Cantava alegres cançons que feien companyia al que va esdevenir el seu amo, però progressivament aquell que li va semblar bon pacte inicial, es va anar convertint en una presó fosca i trista per a l´ocellet.
Es mirava per la finestra de la casa els ocells del parc, com piulaven mentre voletejaven, lliures, i s´anava sentint cada cop més trist, i amb més sospires per la llibertat.
Un dia d´estiu, mentre l´amo netejava la gàbia i omplia la menjadora, es va oblidar de tancar la porta de la gàbia. Aleshores, l´ocell va veure com se li obria un boníssima oportunitat per a fugir: la porta de la gàbia oberta i les finestres de l´habitació també obertes al parc. Però, va sentir també la punxada de la por: ¿i si no sabia protegir-se de la pluja i el fred quan arribés el cru hivern? ¿i si trobava a faltar aquella menjadora sempre plena i la seva casa neta i segura?
Quan l´amo va tornar, es va adonar que s´havia deixat la gàbia oberta en un descuit. Es va commoure en veure que l´ocell no havia fugit, i ho va interpretar com un senyal d´estimació vers ell. Des de aleshores, va deixar la gàbia sempre oberta. Així doncs, l´ocell va anar oblidant els seus somnis de llibertat, fins que va deixar de ser conscient que la porta de la gàbia era sempre oberta.
Tampoc va arribar a ser conscient que la tristor li anava creixent dins seu, dia rere dia i començava a oblidar-se de cantar, si no fos que l´amo l´amenaçava a fer-lo fora de casa si no li cantava cada dia.
Aliè totalment a la “mort en vida” del seu ocell, convertit en el seu animal de companyia, el seu amo seguia presumint de com a l´ocellet li agradava viure a la seva gàbia, ara amb la porta sempre oberta, i com no s´n’escapava perquè si trobava tan a gust a dins.
Cap ocell vol viure en una gàbia, perquè és l’antítesi del seu origen lliure i la seva capacitat de volar pels cels sense cap més límit que la seva pròpia voluntat i capacitats.
Els valors que promouen la submissió a canvi de protecció estan sempre en tensió amb els valors que fomenten la llibertat. En el conte de l´ocell, els primers guanyen àmpliament als segons.
Vull ara compartir una primera reflexió, que diu que en condicions molt adverses, obtenir seguretat a canvi de submissió es veu com un regal del destí, i moltes persones es redueixen voluntàriament la seva pròpia llibertat, a vegades sense adonar-se´n de forma explícita. Aquesta dinàmica va néixer en l´època de les societats agrícoles i patriarcals i ha acompanyat a moltes persones arreu del món, com a base de les seves creences i la seva existència.
En les societats postindustrials i democràtiques, es va produir una expansió sense precedents dels valors basats en la llibertat individual, entesa com aquella que es pot practicar sense molestar als altres conciutadans, ni coartar la seva pròpia. Són els diferents governs (locals, regionals, nacional o supra-nacionals) qui, en bona part, a través dels seus tres poders (Legislatiu, Executiu i Judicial) disposen quines són les llibertats que els individus tenim en cada territori del planeta. En l´època actual també es parla del quart poder, que són els mitjans de comunicació … Però d´aquests en parlarem en una altra ocasió de forma específica.
Per a algunes persones viure com l´ocell de la gàbia daurada, amb la seguretat i les necessitats bàsiques ben cobertes, es considera com una vida còmode i suficientment atractiva. Altres en canvi, prefereixen un altre tipus d´entorn més dinàmic i seguir gaudint de la capacitat d´escollir el seu propi futur, fins i tot assumint riscos i a vegades sense una seguretat garantida del tot.
Quina seria la nostra millor elecció davant de situacions en què detectem amb fets, o potser només intuïm, que les nostres llibertats (individuals, grupals o com a societat) podrien estar en risc?
Resumeixo la resposta en aquests cinc consells pràctics:
1.- Comprendre millor el que ens envolta, obtenint informació veraç i contrastada de diferents fonts, amb preferència provinents d´altres geografies i, si és possible, en altres idiomes
2.- Mai renunciar als nostres somnis o objectius, encara que una altra persona els posi en dubte
3.- No fer cas només de les nostres intuïcions a l´hora d´escollir una opció definitiva, i també analitzar els fets de forma racional
4.- Fins i tot en situacions extremes, potser eventuals, hem de poder expressar-nos lliurement, sense temor a repressions ni represalies.
5.- Ser conscients de les conseqüències i riscos que assumim si ens saltem alguna recomanació, norma o llei perquè la considerem injusta o que atempta contra la nostra llibertat individual.
Sense cap mena de dubte, hem d´evitar seguir el camí de l´ocellet que, una vegada havia convertit en rutina la seva còmode i segura vida dins la gàbia daurada, va tenir por de gaudir de la seva llibertat quan va tenir oportunitat de fugir, i finalment va morir captiu i trist dins la gàbia en què havia escollit entrar.
* L’autor és assesor i coach
