ES imatges del col·lapse d’excursionistes, del darrer cap de setmana, dalt la Pica d’Estats són del tot preocupants, surrealistes i esperpèntiques. Ja només hi falta un servei de restauració. Sembla que, tristament, ens haurem d’anar acostumant a aquestes singulars/lamentables “ocupacions” de la natura fetes sense cap mena de respecte, protecció ni distància. Doble atemptat: es vulnera el medi ambient i les normes sanitàries vigents. Imagino que els autèntics excursionistes/muntanyencs de sempre deuen estar esparverats davant les cues de gent i els festivals que s’organitzen per captar imatges i penjar-les a les xarxes. Els comentaris hauran de ser de total rebuig i menyspreu. Qui estima la muntanya se la fa seva, la viu, la mima i també la pateix davant la seva inaturable degradació i els depredadors que hi aterren. No vull ni pensar com deuen ser les converses i decebedors sentiments al respecte en els centres excursionistes del país. Suggereixo una ferma nota de condemna que apel·li al seny i la bona praxi davant tanta irresponsabilitat. Això no pot seguir d’aquesta manera. La muntanya combinava respecte, sensibilitat i silenci. Ara és tot el contrari. La gent no defuig dels espais encara que estiguin massificats. El personal fa mans i mànigues per aparcar el seu vehicle i afegir-se a la corrua de gent que vol aconseguir el cim per damunt de possibles adversitats, contratemps i alguna assenyada recomanació. Hem perdut la vergonya en la forma de tractar la natura i qualsevol espai dels nostres pobles i ciutats. Les normes acaben sent paper mullat.
Ens enfilem i/o aparquem allà on ens sembla. No importa que els rètols avisin i prohibeixin. Ningú en fa cas i hom se sent valent i protegit per una massa de gent que enfila cims i muntanyes o que es banya en rius i embassaments en una clara actitud de desafiament, també ignorància, de les normes i protocols. No hi ha cap mena de respecte ni consideració. La factura acabarà sent desorbitada. Del tot impagable. El desvergonyiment/embogit protagonisme ha augmentat en els darrers temps. Es viu alhora una febre per acreditar amb imatges els nostres fets i accions. Estem “compromesos”, potser atrapats, a explicar contínuament a la gent què fem, on som i amb qui ens trobem. Determinats espais i el dret a la privacitat haurien de ser uns límits inequívocs. La discreció ja no cotitza. Avui dia no ens complau més que fer de notaris dels nostres moviments/accions i si pot ser en el cim més alt de Catalunya. Precisament, en aquell on pujaven les nostres primeres autoritats per renovar, any rere any, la voluntat de servei i dedicació a Catalunya. La frivolitat no és gens recomanable en aquests moments. Ni a la muntanya, ni al pla ni damunt d’una embarcació. Ja us podeu imaginar alguna conversa d’aquest darrer dilluns: “Vàrem fer una trobada dalt la Pica d’Estats… Doncs nosaltres vàrem passar tota la tarda navegant i empaitant tres o quatre balenes davant del Cap de Creus”. Trist, lamentable i molt preocupant.
