Arribem a l’inici de curs -escolar, però també econòmic i polític- amb el pas canviat. Vull dir, amb les rutines habituals capgirades. I com que són les rutines conegudes les que ens proporcionen la sensació de control de la nostra vida, que ara no les puguem repetir com cada any, produeix un desconcert que encara exagera més les dificultats que realment puguem tenir.
Deixin-me fer una mica de sociòleg. És interessant que ens adonem que entre les rutines que ajuden a mantenir l’ordre i el sentit de la nostra vida quotidiana hi ha allò que fem, però també allò que diem. La sociolingüística sosté amb raó que “dir” també és “fer”. Per tant, allò que “diem” en les situacions rutinàries no és tant el resultat d’un pensament crític i autònom, personal, sinó una mena de lletania que ens dona confiança. Diem el que s’espera que hem de dir en cada situació concreta. En temps normals, doncs, tenim unes frases fetes, uns “pensaments” apresos, que ens són útils per acompanyar uns fets també perfectament previsibles.
Però enguany, la represa de l’activitat ordinària, no té ni fets ni paraules previstes ni previsibles. Tot és extraordinàriament obert. I davant de la incertesa, de la novetat, ens tirem de cap al dramatisme, a fer discursos apocalíptics. Uns discursos apocalíptics, però, que no tenen gran cosa a veure amb la realitat, sinó que també són respostes estereotipades pròpies de les situacions d’emergència. Tal com sabem que hi ha “llàgrimes de cocodril” -exagerades, falses-, també hi ha lamentacions esfereïdores que serveixen per crear la sensació que coneixem la magnitud de la incertesa i que la dominem.
Parar l’orella aquests dies a les converses de carrer, a les botigues, i encara més a les xarxes, o fins i tot llegint determinats articles d’opinió o escoltant tertúlies, hom creuria que som a mans de mala gent i que el món s’acaba. Abunden els relats fantasiosos de casos aïllats de desatencions sanitàries i les expressions de desconfiança cap als mestres, dos dels gremis -junt amb els petits empresaris i comerciants, no ho oblidem- que més han patit les circumstàncies i més hi han deixat la pell. Hi ha excepcions, sí, però que contrasten amb la bona feina de la immensa majoria.
El cert és que el personal sanitari està treballant amb professionalitat i la situació és controla bé: ho pot confirmar tothom que aquests dies s’hagi fet proves PCR als CAP locals, i ho reafirmen les bones dades evolutives de la pandèmia. També el personal docent fa dies que viu en una situació d’estrès extrem amb la voluntat que dilluns estigui tot a punt a les escoles. El món econòmic no ha parat de buscar remei a una situació límit com mai no havia conegut. També les entitats del Tercer Sector -Creu Roja, Càritas, Banc dels Aliments, i tantes d’altres- han estat a la primera línia del desastre, mirant de minimitzar-lo. I, en general, els responsables polítics estan al peu del canó, malgrat les frivolitats d’alguns que posen en risc la credibilitat de tota la resta.
Seria mentir, i de conseqüències contraproduents, no reconèixer la gravetat de la situació. Però també seria enganyós i de resultats funestos fomentar, creure’ns i repetir descripcions terrorífiques de la realitat que vivim. No saber amb quines rutines ens hem de moure és estressant, d’acord. Però la disposició mental més adequada és la de mirar d’aprendre amb quins nous patrons ens hem de comportar. Sense fer drames. Perquè el que sembla confirmat és que això va per llarg.
