No sé per vostès, per a mi, ha estat estiu estrany. Que aquest estiu anés millor del que ha anat era molt important per l’economia. Jo era dels que imaginava que a l’estiu el Coronavirus es comportaria com la grip, que hi és però no es nota. No sóc l’únic que em vaig equivocar, de fet, les meves esperances sorgien de converses amb alguns dels principals responsables de la salut del país. Veien l’estiu com un port que els permetria una mica de descans, però no ha estat així. Tenim més virus que mai perquè tenim més proves que mai, però tenim menys alarma que durant el confinament. Hem après coses, especialment la gent que està en primera línia i la resta hem anant entenent que això va per llarg i que una certa convivència responsable és l’únic camí sensat.
La patacada econòmica és fenomenal. La societat està molt dividida. Aquells que viuen de les administracions no pateixen restriccions econòmiques. Saben que cobraran a final de mes. Però la gent que viu de l’economia privada pateix molt més. Hi ha molta gent que porta molts mesos sense cobrar. És cert que els ERTO han estat un gran cataplasma per a molts, però no aturaran l’onada de tancaments que indefectiblement arribarà. L’atur creixerà molt respecte de la situació de febrer passat. L’aturada del turisme té unes reverberacions que arriben a gairebé tots els sectors. L’aportació del turisme al PIB és del 12- 14% directe però el moviment entorn del turisme i la mobilitat potser s’acosta a condicionar el 50% del PIB. Tenim mala peça al teler si no torna ràpid la mobilitat amb tranquil·litat. La gent que pren decisions sobre què cal fer amb la Covid, tots tenen el sou assegurat perquè cobren de l’Estat. No dic que no hagi de ser així, només dic que haurien d’incrementar extraordinàriament l’empatia amb aquells que només viuen si venen (ells o la seva empresa) i també respecte de les empreses que són les que han de poder posar en marxa altra cop la roda de la creació de riquesa. Les crisi des del sector públic o des del sector privat es viuen molt diferent.
LA INCONSCIÈNCIA DEL MAL. De les persones que conec que treballen en residències d’avis, potser la més vocacional, la més conscient, treballa a la Residència Mossèn Homs que aquest estiu va ser tristament notícia pel comportament d’unes cuidadores en pràctiques. Un cop més vàrem presenciar la banalitat del mal, la inconsciència barrejada amb l’estupidesa de penjar un comportament que les perseguirà tota la vida a les xarxes socials. L’ànsia de la notorietat efímera a les xarxes socials pot més que la consciència d’estar actuant d’una forma que és humiliant per a qualsevol persona. Atempta contra els avis i atempta contra els cuidadors conscients que han fet de la seva vida una prova de servei, dia a dia, nit a nit. Tanmateix aquestes noies van desafiar les lleis fonamentals de l’estupidesa humana que Carlo M. Cipolla va establir l’any 1988 al seu llibre “Allegro ma non troppo”.
MIQUEL SÀMPER. M’alegro del nomenament de Miquel Samper com a Conseller de l’Interior. Fa anys va fer el pas de deixar una carrera professional molt ben orientada per la política. Aquest avui dia és un fet poc freqüent. La política local no ha donat massa satisfaccions a Samper, em sembla. Que sigui Conseller és un reconeixement a la dedicació política d’aquests anys però també a la seva trajectòria professional. Abans creiem que els consellers d’interior tenien la missió que els ciutadans no prenguéssim mal, ara el primer que pensem és no prenguin mal ells. Samper troba els Mossos en un moment encara molt delicat, pot ser no tant com fa uns mesos, però haurà de posar el seu millor per recuperar un cos policial que ha rebut per tots cantons, quan venia de ser vist com un cos policial dels més professionals.
UN ESTIU SENSE INCENDIS. Cada any creuem els dits quan s’acosta l’estiu per si els boscos cremen i s’emporten una part del millor que tenim. Aquest any ha estat tranquil gràcies a les pluges caigudes en temps i forma que ha mantingut els boscos poc secs fins i tot en plena canícula. Passejar per Sant Llorenç i la Serra de l’Obac ha estat un plaer. Tanmateix aquest estiu es notava que hi havia molta més gent. Vaig tenir l’ocurrència de pujar una tarda a La Mola pensant que la pluja recent hauria espantat la gent i l’assemblea que hi havia a les portes del monestir es feia dir sí senyor. El mateix em va passar el dia que vaig tornar al Montcau. He procurat caminar quan el cel era vençut i estrany era el dia que la gossa no marqués un parell o tres de vegades senglars que corrien molt a prop.
