Si és deu d’agost és sant Llorenç i se celebra a la Mola. Ja sabia que s’ havia decidit de no fer-hi cap acte festiu com en altres anys. La pandèmia ens té contra les cordes. Doncs bé nosaltres amb mascareta i tot hem pujat a les vuit del matí al cotxe del meu germà. N’hem baixat al dipòsit i hem enfilat el Camí dels Monjos. La gossa saltava de contenta i encomanava ganes de pujar al cim.
El Camí dels Monjos. Aquest recorregut és afamat i s’indica repetidament en molts llocs. És més transitat que l’autopista A2: corredors imparables, mainada amb els seus pares, joves que s’hi atreveixen, excursionistes bregats i madurs, barreja de generacions en una petita colla -nosaltres, dos avis i dos adolescents-… Els hem vist, ens hem avançat, els hem saludat mentre feien un mos. Doncs bé, el camí no està preparat. Els aiguats d’aquesta primavera l’han anat omplint de forats, pedres desplaçades i esglaons de mides colossals fan difícil i perillós el seu pas. És moment de tocar el crostó a la Diputació que tant llueix dels parcs. Hi haureu de dedicar una partida, és urgent. Presa nota, doncs, missenyora Diputació?
Celebració de sant Llorenç a la Mola.
A dalt hem arribat a dos quarts de deu. Ens hem trobat amb terrassencs coneguts i vés per on l’Esperança Puig duia a la mà uns quants goigs de sant Llorenç amb la intenció de cantar-los. Doncs hem fet colla amb altres caminaires i esperant que obrissin el recinte a les deu ens hi hem introduït. L’entrada al temple ha estat impressionant perquè no ens hi vèiem de cap ull. Només quan han passat uns minuts hem estat capaços de veure’ns-hi.
El Jaume Valls ha fet una narració de la llegenda del diaca de Roma i ha acabat lligant-la amb el nostre bisbe de Sallent Pere Casaldàliga. Tots dos han destacat pel seu capteniment amb els pobres. Una bona parella units per la passió de fer el bé a l’escola de l’Evangeli. Seguidament l’Esperança Puig ens ha ajudat a cantar els goigs de Sant Llorenç. Hem cantat totes les vuit estrofes amb les seves respectives tornades. Aquesta vegada les cançons han estat dins el temple però al final hem sortit a fora, hem mirat Montserrat i hem cantat també a la mare, la Moreneta, que ens vetlla des de les roques dretes, des del massís serrat com el veia Verdaguer. “Rosa d’abril, morena de la Serra…” s’enlairava amb el ventet que bufava suau i el cel es feia més clar.
El sol ja escalfava fort, era moment de començar la davallada. Ull viu, a les pedres afinades de tant trepitjar-les, a baixar els graons enfondits amb les pluges, a fer ziga-zagues per superar bé les baixades.
Hi ha hagut celebració, respectant distàncies, no se’ns tirin al damunt les autoritats sanitàries, eclesiàstiques!
