QUESTA carta dominical, que correspon al 6 de setembre, l’escric el 23 de juliol per necessitats de la impremta. No sé quina evolució haurà adoptat aquesta pandèmia. No sé si gaudirem d’una normalitat normal de veritat, si estarem subjectes a restriccions a diferents nivells o si tornarem a estar confinats. El que és cert és que comença un nou curs pastoral i ho hem de fer amb esperança, amb la seguretat que no podem ofegar l’esperit i que la nostra missió evangelitzadora segueix essent vigent en tot temps i circumstància, constants en el treball pastoral i en la creativitat que, per necessitat, hem hagut d’exercitar.
El passat dia 20 de juliol, la Congregació per al Clergat feia pública una nova instrucció pastoral titulada “La conversió pastoral de la comunitat parroquial al servei de la missió evangelitzadora de l’Església”. La finalitat d’aquest document és fomentar la corresponsabilitat dels batejats i promoure una pastoral de proximitat i de cooperació entre les parròquies. La congregació presenta i fa seves les iniciatives de molts bisbes que estan reformant estructures eclesials i també és conscient de les dificultats de molts d’altres per la manca de sacerdots o pel difícil encaix de les diferents vocacions i carismes. Aquesta instrucció s’ha elaborat per ajudar a respondre als desafiaments que planteja aquesta gran realitat, tan diversa i tan estesa.
Amb aquesta instrucció es vol oferir un instrument per motivar la reflexió i la renovació pastoral de les parròquies, conscients que degut a la diversitat de les comunitats parroquials a diferents parts del món no pot ni ha d’oferir indicacions massa concretes, sinó més aviat criteris generals. Es tracta de promoure la conversió pastoral de la comunitat parroquial en el marc de la realitat eclesial actual. El papa Francesc entén que “la parròquia no és una estructura caduca; precisament perquè té una gran plasticitat, pot prendre formes molt diverses que requereixen la docilitat i la creativitat missionera del Pastor i de la comunitat… Si és capaç de reformar-se i adaptar-se contínuament, seguirà essent ‘la mateixa Església que viu entre les cases dels seus fills i filles’…” (EG, n. 28).
Segurament que trobarem no pas poques opinions que la parròquia és una realitat desfasada i superada. Jo segueixo pensant que és l’expressió més visible i immediata de l’Església, el seu rostre més proper i més a l’abast nostre. La parròquia no és l’edifici, el territori o l’estructura, sinó la comunitat formada per persones. Però avui més que mai cal redescobrir la parròquia com a comunitat cristiana local en què és present i operant el misteri de Crist i de l’Església. Per això durant aquest curs, si Déu vol, anirem aprofundint en les reunions sobre la comunitat parroquial i la seva missió evangelitzadora.
Certament els nostres pobles i ciutats han experimentat i continuen experimentant canvis profunds, i les dificultats del moment present són preocupants, però malgrat tot això les nostres parròquies continuen essent una referència important per al poble cristià, i també per als no creients. A les parròquies s’acosten les persones necessitades que cerquen ajuda espiritual o material, amb la seguretat que seran ben rebudes. Hi segueixen venint els fidels batejats amb més o menys perseverança, i que troben sempre les portes obertes.
Per això estem convençuts que la parròquia té present i futur i està cridada a ser ferment evangelitzador i a mantenir el seu paper important de cohesió i integració social com una família, com a casa oberta a tot el món, com una font enmig de la plaça de què raja l’aigua viva de l’Evangeli de Jesús, que ajuda tothom a calmar la set de pau, d’amor i de transcendència, segons la imatge encunyada per sant Joan XXIII.
