RIMER de tot vull felicitar Miquel Sàmper per la seva nova responsabilitat, estic convençut que, en la mesura que el deixin i tingui temps, farà una bona feina a la conselleria d’Interior. I em permeto, fent ús de la confiança que ens tenim, de traslladar-li un consell que em van donar a mi ja fa molts anys: “Recorda sempre que la principal missió d’un servidor públic és treballar pel bé comú”. És un consell d’una gran obvietat però, precisament per això, s’ha de tenir sempre molt present.
Una obvietat que no tinc gens clar que hagi tingut present Quim Torra quan ha fet la seva remodelació del govern. No ho dic pel Miquel Sàmper ni per l’Àngels Ponsa, que clarament milloren el que hi havia abans, sinó per la conselleria que està en el pinyol de la remodelació, Empresa i Coneixement. Té sentit, a les portes d’una severíssima crisi com la que ens caurà a sobre aquesta tardor, canviar una consellera que ha rebut els elogis de tot el sector? Hi ha algun motiu per cessar-la més enllà que no hagi volgut estripar el carnet del seu partit? Té alguna mena de lògica, en aquests moments, cessar la persona que està duent la reconversió de l’antiga factoria de Nissan? És clar que en aquest país cap govern no té en compte, en el moment del cessament d’un dels seus membres, la feina que ha fet o la que ha deixat de fer. Però això ha fet sorgir una mena de polítics més centrats en la seva imatge pública que no pas en la feina que han de fer, conscients que la seva continuïtat depèn més de la primera que no pas de la segona. L’exemple extrem d’aquest tipus de polític seria Díaz Ayuso.
Clar que els mitjans de comunicació tampoc no ajuden gaire a fer que els polítics estiguin més pendents de la feina que de la imatge perquè és més fàcil i més descansat reproduir l’última collonada penjada a Twitter que no analitzar les polítiques dutes a terme per aquell servidor públic. Un cas paradigmàtic d’això que dic és l’article que va publicar ahir Pilar Rahola a La Vanguardia analitzant la remodelació de govern. En un moment de l’article, Rahola carrega contra la consellera de Cultura sortint a qui dedica les següents paraules: “Ha sido vergonzoso el abandono del mundo cultural por parte de una conselleria que ni ha tenido ideas solventes, ni iniciativas notables, y que durante la pandemia ha dejado la industria cultural totalmente desprotegida”. La conselleria de Cultura ha tingut quatre consellers en tres anys (Vila, Puig, Borràs, Vilallonga), crec que això de les “ideas solventes” i les “iniciativas notables” es podria aplicar a tots quatre. No recordo que la periodista dediqués aquests comentaris als altres tres. Seria interessant, ja que ens hi posem, que ens recordés les idees solvents i les iniciatives notables que va tenir Laura Borràs i que no ha tingut Vilallonga, més enllà d’adjudicar directament contractes per valor de 300.000 euros a un amic seu. El que em sembla més injust de les paraules de Rahola són els seus comentaris sobre la desprotecció del sector cultural durant la pandèmia perquè no són certs i ella ho hauria de saber. Només cal mirar el DOGC dels mesos de març i abril per veure les iniciatives que va dur a terme la conselleria de Cultura i comparar-les amb les d’altres comunitats autònomes: només el País Basc supera les mesures implementades a Catalunya, i per raons econòmiques òbvies. Que s’hauria hagut de fer més? Segur, però si ningú ho va fer és que no devia ser tan fàcil. I no ho és ni ho serà, rescatar un sector que està en fallida tècnica. Vull dir amb això que Mariàngela Vilallonga ha estat una bona consellera? Ni de bon tros, precisament si es vol criticar el seu pas per la conselleria hi ha moltes coses on agafar-se sense haver de caure en el comentari fàcil i incert.
