OLT parlar d’estratègies, de plans de ciutat per a la “Intelligent City” que som -diuen-, molt tenir visions i missions de futur, i llavors ens trobem atrapats en un món en què prou feina tenim per viure’n el dia a dia sense perdre els nervis i per acabar les setmanes amb prou serenitat per començar la següent. Òbviament, hi ha ajudat de no dir aquesta pandèmia que ha desbaratat els plans de tothom i que, de moment, més que a reinventar-nos -maleïda paraula-, ens força a sobreviure com podem amb el que tenim i, sobretot, sense poder comptar amb allò que hem perdut. Però seria enganyar-nos atribuir tots els mals al coronavirus, perquè això de la incertesa ja venia d’abans.
Els profetes de calamitats, que en surten de sota les pedres i hi fan l’agost, aprofiten per malparlar dels qui han de governar el desastre, com si les autoritats polítiques en fossin les principals culpables. Vol dir que no llegeixen mitjans de comunicació estrangers, on veurien que a la resta de ciutats i de països amb qui ens podem comparar passa exactament el mateix. O pitjor. I, sobretot, no sé si s’adonen que atiant aquest clima de desconfiança generalitzat, ple de prejudicis i buit d’informació, irresponsablement, contribueixen com ningú a fer gran el desastre.
A més, als mitjans de comunicació, a manca de notícies sobre accions constructives, només hi queden els balanços diaris de contagiats, d’ingressats i de defuncions, s’hi destaquen els accidents, robatoris i crims amb els seus judicis respectius, i de qualsevol altre fet, d’esma o per rutina acomodatícia, en destaquen només la part més fosca. Així, de l’inici de curs, només se’n veuen els riscos i no totes les bondats, que en són moltes més. O, de la remodelació d’un govern per enfortir-lo, en diuen “purga”, parlen més dels que se’n van que dels que arriben, i no hi saben veure la voluntat de reforçar-lo, com si tot fos guiat per la mala fe. I així, gairebé tot.
Potser és cert que dels lideratges polítics que tenim, als diversos nivells de l’administració pública, no tots estaven preparats pel que ha vingut. Només cal veure el ministre de Sanitat espanyol, destinat a un càrrec sense pràcticament competències, i ara havent d’assumir un protagonisme imprevist de primera magnitud. O és perfectament observable com un Govern de la Generalitat que sortia amb dificultats de la intervenció repressiva del 155, després de veure empresonats o a l’exili els seus antics titulars, fa mesos que viu estressat a l’hora d’encarar aquest gravíssim desafiament sobrevingut. I, si els líders locals ja no era massa clar que es poguessin fer càrrec d’una ciutat enorme encara tocada per la recessió econòmica anterior, el nou pes que els ha caigut a sobre com no els havia de desbordar? Algú se’n pot sorprendre? Els en podem fer retret? Oi que quan vam votar -en qualsevol de les eleccions- no ho vam fer pensant a triar els més aptes per a aquesta mena de desafiaments, sinó els adequats per a uns altres escenaris? Doncs el més honest és assumir, amb ells, la responsabilitat de tots.
No pretenc dissimular la dramàtica gravetat de la situació, que n’és. Ni minimitzar la responsabilitat dels polítics, que la tenen. Ni culpabilitzar la ciutadania, tot i que podríem millorar el nostre comportament cívic. Només m’agradaria convidar a una mica més de calma, de comprensió, de distensió emocional, de confiança. D’esperança, en definitiva.
