RA que la Covid-19 ens ha canviat radicalment la forma habitual de saludar-nos, em plau recordar l’essència nuclear del “Libro de los abrazos”, de n’Eduardo Galeano. N’estic enamorat€ I, aprofitant que avui s’escauen 80 anys del seu naixement, renovo la meva fidelitat a la seva obra. No és pas la seva obra més emblemàtica, però el cert és que em ve com a anell al dit en aquest entorn en què vivim€ Ens va deixar l’abril de 2015, però segueix ben viu entre nosaltres.
Segons ell, “el món és això. Un munt de gent, un mar de foguets. Cada persona brilla entre totes les altres. No hi ha dos focs iguals. N’hi ha de grans, de petits i de tots els colors. Hi ha gent de foc serè, que ni tan sols capta el vent. I gent de foc foll, que emplena l’aire de guspires. Alguns focs, focs babaus, ni enllumenen ni cremen. D’altres esclaten la vida amb tanta gana que no se’ls pot mirar sense parpellejar. I qui s’hi apropa s’encén”.
Si visqués, segur que, després del malson pandèmic que s’allarga més del desitjable, bescanviaria algun matís. No m’estranya gens ni mica que treballés al costat d’una figura tan contrastada com en Mario Benedetti, l’autèntic rei del microconte: gènere literari fantàsticament adient per fomentar la lectura.
Hi ha una anècdota seva que dibuixa clarament el seu perfil. Essent estudiant, a París, s’estranyà quan li digueren que Juan Domingo Perón tenia interès a conèixer-lo. En un viatge a Sud-Amèrica, va fer per veure’l, quan ja era exiliat. El reptà a emetre senyals més sovint. La resposta del mandatari el deixà perplex: “El prestigi de Déu rau que es deixa veure ben poc”.
El proppassat 23 de juliol, amb motiu d’un Sant Jordi “light”, un amic llibreter em va retreure que jo hagués criticat la seva celebració. El fet tenia a veure amb la distància social i temes annexos. La sang no va arribar al riu, tanmateix. Li vaig respondre que, sempre que puc, convido la gent a prendre el bon costum de llegir. Fent-ho amb compulsivitat. Avui, té un nou exemple que ho valida.
