EMPRE, és molt difícil expressar amb paraules la pèrdua d’una persona estimada, un dol que ens acompanya; ens condiciona; ens posa en un límit emocional i anímic que afecta tota la nostra esfera social (familiar, social i professional).
Avui com ahir, la meva condició d’infermera, de treballadora pública per a la salut col·lectiva, em condiciona!, per descomptat que en condiciona, són éssers emocionalment sensibles, i quan penso en aquests últims mesos, tinc una estranya sensació de buidor; tantes bones persones que ens han deixat sense fer soroll; amb dignitat; com un mirall trencat que ha distorsionat la verdadera tragèdia social que ha suposat aquesta maleïda pandèmia del Coronavirus.
Moltes vegades em pregunto: Tenim solucions individuals i col·lectives per a lluitar contra la pandèmia? I la meva resposta sempre és la mateixa; sí, les tenim. Ho hem demostrat durant el confinament, la meravellosa resposta de la nostra ciutadania; exemplar; confinada; han fet possible la reducció de la transmissió comunitària i al final, per sort, la temible situació de col·lapse dels hospitals no ha arribat. Els professionals sanitaris hi han/hem treballat al límit, lluitant per a la vida de la gent, una batalla a vegades perduda, però moltes altres han sigut un triomf, col·lectiu. Gràcies a tots i totes, anònims ciutadans que dia rere dia ens van homenatjar.
La meva referència a la solució, no només és un desig, és una realitat possible i una obligació dels nostres polítics. No vull entrar en la crítica política descarnada, crec que no tinc les forces suficients, però si voldria demanar a qui correspon, la nostra Consellera de Sanitat Alba Verges, el Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies Chakir El Homrani Lesfar i el Conseller d’Economia Pere Aragonès, d’una vegada per totes, començar a treballar per a ciutadania. No pot tornar a passar, les morts de les residències, la precarietat de medis als hospitals, la manca de personal sanitari, els rastrejadors insuficients, les contradiccions, la deslleial col·laboració amb el Govern Central… Nosaltres som els responsables de les nostres Institucions, de la nostra sanitat, de les nostres residències, de la nostra economia.
Només vull recordar que l’any 2010, últim any del Tripartit, i amb una Consellera socialista, el pressupost de Salut era de 9.709M d’euros, i avui dia, després de les retallades, de tancar llits, de la paralització de molts projectes de residències per manca de pressupost d’Afers Socials, ens troben, que és pràcticament el mateix que fa deu anys, 9.716M d’euros, segons les dades de l’IDESCAT (Institut d’estadística de Catalunya).
I Afers Socials? Les residències de gent gran que mai arriben, una demanda ciutadana sempre ajornada. Possiblement és el moment de la demostració que voleu solucionar un greuja que ha sofert Terrassa durant molts anys, més places públiques per a una ciutadania que no vol més paraules. Can Anglada amb el mural d’Anna Taratiel reivindica una residència pel barri, o la negativa a la FAVT (Federació d’Associacions Veïnals de Terrassa) per part del Conseller Chakir El Homrani Lesfar, el febrer de 2019, de la construcció de la residència projectada i compromesa per la seva Conselleria al barri de Sant Pere Nord fa més de deu anys; és inacceptable.
No m’allargaré més, només demanar una cosa, però aquesta vegada com Secretària de Salut i Cohesió Social del PSC de Terrassa; posar-se a la feina ja!, és una obligació dels poders públics, però no ens obliden, per damunt de tot, és un dret de la ciutadania.
