Ara que som a l’estiu les hores de lectura augmenten respecte dels moments que hi puc dedicar en altres temporades de l’any i llegint un contra d’un diari de tirada nacional vaig trobar aquesta frase que encapçala l’article d’aquesta setmana: “El temps és l’espai en moviment”. Deu ser per una certa deformació professional que en veure-la i més enllà del seu sentit còsmic vaig començar a donar-li voltes a la contundència emotiva i realista que transpirava l’expressió. El temps com a jutge implacable de les nostres vides s’estava definint com l’espai en moviment, és a dir com la quantitat de coses que som capaços d’encabir al nostre voltant i que fan que tinguem una vida més o menys viscuda.
Des d’un punt de vista estrictament temporal tots tenim les mateixes oportunitats de gastar l’interval vital que ens ha estat donat d’una manera o altra però conec persones que el seu moviment dins de l’espai és molt limitat, de casa a la feina i viceversa i les vivències que enriqueixen les seves vides són escasses. La diversitat i la riquesa en com interactuem amb l’espai que ens abraça i la intensitat i passió que li posem en aquesta relació d’ús del medi ens donarà una mesura del temps viscut amb més o menys qualitat.
La travessa del viure és un compte enrere permanent. Des que arribem comencem a descomptar minuts, hores i dies a les nostres vides i la data de caducitat, desconeguda que tots portem de sèrie, va acostant-se sense cap altra versió que no sigui la de l’arribada del dia del judici final. Aprofitar l’espai, conèixer-lo, gaudir de les seves possibilitats és també la manera de donar sentit al temps de viure, al temps de ser feliços. Podria semblar d’una certa petulància i excentricitat aquesta visió del camí a recórrer però no ho és. Ser responsable i treballador no comporta no fer altra cosa que limitar el teu espai i el teu temps a tenir un periple vital existencialment descafeïnat.
Caminar per la natura, visita llocs desconeguts ( no cal que estiguin a l’altra punta de món) i avenir-se amb l’espai ens aportarà una emotivitat variada, amb contrastos, que faran que el nostre temps també sigui molt ocupat, diferentment utilitzat. Fer sempre les mateixes coses i en els mateixos llocs ens aboca en una rutina maquiavèl·lica que ens dona una falsa sensació de vida còmode que ens xuclarà vers una utilització del temps repetida, avorrida i poc efervescent. L’espai proper ens atorga moltes possibilitats de relacionar-nos extraordinàriament. No cal que anem a la feina sempre de la mateixa manera i fent el mateix recorregut, no cal que fem el cafè sempre en el mateix lloc, no cal que cada setmana que passa sigui exactament igual a l’anterior i que la propera. Un nou itinerari, una nova experiència, un cafè diferent ens aporta situacions que ens allunyen de l’espai conegut i de la fotocòpia repetida de la nostra vida.
Conec persones tristes, apagades, com diria en Kuppers són bombetes de baixa potència que van transitant pel seu espai amb poca llum, pràcticament fosos. Alcem la mirada i pensem en quin espais ens hem mogut en els últims set dies i destaquem els que no són habituals. Quants espais hem trepitjat lluny de la nostra pauta habitual?. Si la resposta és per sota de tres cal que reaccionem perquè el temps de vida ens passa sense adonar-nos insípidament, sense llum, sense emoció. Busquem el moviment necessari per sentir-nos vius, encesos i actius, gaudint de totes i cadascuna de les circumstàncies que ens envolten de tots i cadascun dels segons dels que disposem.
