La relació de cada persona amb Déu és un misteri que ningú pot conèixer plenament des de fora. A més, aquest àmbit de misteri ha de ser respectat. Un bon acompanyant convida sempre a guarir-se, a carregar la creu, a deixar-ho tot i a sortir una vegada i altra a anunciar l’Evangeli. L’experiència de ser acompanyats ens ensenya a ser pacients i compassius amb els altres i ens fa capaços de cercar la manera de desvetllar la seva confiança, la seva obertura i la seva motivació per a créixer (cf. EG 172).
En la carta del 19 de juliol passat recordàvem que la docilitat a l’Esperit Sant és una de les característiques fonamentals de la persona que acompanya. Ben mirat, l’acompanyament espiritual últim correspon a l’Esperit Sant, i la col·laboració humana s’ha d’exercir amb un respecte profund a la seva acció, perquè d’altra manera, podria ser més un obstacle que una ajuda. No podem oblidar que en el camí de la fe, cada persona ha de viure l’encontre i la relació amb Déu i que aquesta experiència és insubstituïble. Déu es fa present en la vida de cada ésser humà, i aquest respon acollint-lo o refusant la seva crida.
Cada persona esdevé, doncs, un ésser únic i irrepetible que ha de ser acompanyat en el procés de maduració de la seva personalitat afavorint la integració dels tres àmbits que constitueixen l’ésser humà: el físic, el psíquic i l’espiritual. Això vol dir, d’una banda, potenciar la intel·ligència i les facultats intuïtives; vol dir també ajudar a ordenar les passions, els sentiments i afectes al servei de la voluntat guiada per la raó, per ajudar-lo a descobrir la seva pròpia identitat, el seu propi rostre. En aquest procés en el que la personalitat es va construint , té molta importància elaborar un projecte de vida, plantejar-se un ideal.
L’acompanyament serveix també per a eixamplar els horitzons. El qui acompanya no ha de pretendre crear escola, ni ser un referent o un model de ningú, perquè l’únic model és Crist i el mestre interior és l’Esperit Sant. El qui acompanya col·labora en aquest procés, és una mediació que té la seva importància però que no ha d’aspirar a un protagonisme que no li correspon pas. Cal aquest gran respecte a l’acció de Déu i aquest respecte a l’evolució de la persona concreta, a la seva resposta, que li correspon només a ella i que és fruit d’una decisió en la que no el pot substituir ningú.
La gràcia de Déu, que està present en aquest procés, actua misteriosament i desborda les capacitats humanes. L’ésser humà és molt complex i no és fàcil d’arribar a entendre’l. La comunicació tampoc és fàcil quan es tracta d’obrir el cor i explicar els replecs més amagats o les experiències que han marcat la trajectòria de tota l’existència. El camí eficaç passa pel diàleg sincer, per la recerca conjunta de la veritat amb actitud valenta i humil. Perquè cada persona és un ésser diferent, difícil d’encabir en els esquemes previs i perquè la relació entre els dos interlocutors es situa en el més íntim de la persona, en l’àmbit de l’esperit.
El qui acompanya ha de tenir experiència, ciència i saviesa, i sobre tot ha de ser una presència amiga. La benvolença i l’amistat són imprescindibles per poder dur a terme aquesta relació d’acompanyament. Aquesta relació d’amistat espiritual es notarà en la concòrdia de les voluntats per a unir-se en l’objectiu comú que els ocupa. També es manifesta en el fet de compartir el dolor, d’oferir consol i proximitat en el moment de la prova. Finalment, l’amistat es manifestarà també en la correcció fraterna, que s’ha de fer per amor a la persona acompanyada, encara que no sigui fàcil.
