La dinàmica dels darrers esdeveniments monàrquico-governamentals ens porta a una situació permanent de desconcert i expectació. Les notícies sobre el curs dels diferents fets/escàndols es succeeixen de manera constant. Les informacions de la pandèmia ja són, tristament, un plat de segona taula que es menja quasi bé en el temps d’informació esportiva i al voltant de la surrealista promoció d’alguns equips de futbol. De cop i volta ens hem convertit en testimonis d’excepció d’una peculiar/progressiva/inaturable caiguda de “l’imperi” i que ens manté ben alerta davant l’elevat perill d’inundació provocat per l’excés de porqueria i sobrepassat nivell que porten les clavegueres de l’estat. Avui no tinc altra opció que fer recordança, justa i necessària, de molta gent directament o indirecta afectada per la greu situació política que estem vivint.
Penso en els presos polítics i la seva preocupant i perversa situació. El suposat risc de fuga és una de les causes de perdre el tercer grau. Ha estat un somni de curta durada. No em sé imaginar com deuen seguir, des de llurs cel.les, les notícies escandaloses i fraudulentes que giren al voltant de la fugida del rei emèrit. El pas del temps no podrà reduir mai la gravetat i la injustícia de la seva situació. La meva estimada tieta persisteix en la pregunta:¿ “però quin mal han fet aquesta gent”?. Penso també en els que per suposades injúries a la corona pateixen judicis, condemnes i també exili amb peticions d’estratosfèriques condemnes. El record és també immens per a tota una legió d’humoristes i ninotaires que hagueren de reprimir-se o “passar per caixa” davant un acudit que pogués ser interpretat com injuriós i ofensiu vers la casa reial.
L’amic Edi ens ho havia explicat d’allò més bé sobre què es podia tocar i què no. Durant molts anys hi havia uns temes considerats tabús. S’havia consensuat una singular/protectora censura sota el mantell de l’esperit del 78 i allò que era prou evident no es podia tan sols insinuar. Les acusacions i sentències podien ser del tot increïbles per a qui no en fes cas. Aquest article ret homenatge i reconeixement a tots els qui van/vàrem dubtar de la versió oficial del 23-F.
Aquest és un dels grans i foscos capítols de la tan gastada i debatuda Transició. Hi hagué una explicació mecànica, pautada i arrodonida on no hi havia espai per a la discrepància ni la sospita. Tan se val si no encaixaven algunes horaris ni determinades informacions. Qui sap si algun dia sabrem tota la veritat inclosos els moviments de la sisena flota americana, davant les nostres costes, durant aquells dies de 1981.
Penso en la mesquina i vil utilització de la paraula exili per designar l’esperpèntica sortida del país amb la inqüestionable connivència del govern. És un altre capítol marcat pel secretisme i l’ambigüetat més absoluts. La paraula exili és quelcom molt seriós que mereix un profund/total respecte i que es reserva als qui han lluitat – i mai han renunciat- en la defensa d’uns ideals de justícia i llibertat. Compte amb manllevar aquest mot que forma part de la nostra història i tragèdia com a poble. Vull tenir un record honest i simpàtic per tots aquells que veiren al rei per Alella, per alguns indrets vallesans o sortint d’algun immoble de l’Eixample i foren titllats de mentiders i farsants : “Això t’ho estàs inventant”!. El mapa d’avistaments va créixer sense parió. L’ evidència va superar qualsevol rumor. Un record honest per la gent de bona fe que s’embadalia amb la imatge ensucrada d’una simpàtica/meravellosa/nombrosa família enmig de faraònics casoris o al peu de les escales de la porta principal de Marivent. Ara hi ha feina a dojo per anul.lar medalles lliurades i canviar els noms de places i carrers. A Mallorca estan ben entretinguts i tenen feina per a temps. El festival tot just comença. Seguirem ben atents davant l’escàndol més gran i inimaginable.
