EXPLICA la història d’un rei anomenat Mides que va governar la regió de Frígia, a Àsia Menor. Era un rei bo però un dia fent un favor al déu Dionís va adquirir el do de convertir en or tot allò que toqués. Tenia tot el que es podia desitjar, vivia en un bell palau amb la seva filla i pensava que la seva major felicitat provenia d’aquest valuós metall. La seva avarícia era tal que solia passar els seus dies comptant les seves monedes daurades i així van anar passant els dies convertint en or els vestits que portava, una branca que va robar, les portes de casa seva i fins i tot el gos que va sortir a saludar es va transformar en una estàtua d’or.
Mides va començar a preocupar-se. El més greu va ser que, quan va voler menjar, tots els aliments es van tornar brillants però massa durs. Llavors Mides no va aguantar més. Va sortir corrent espantat a la recerca del déu que li havia proporcionat aquella sentència. Calia que es banyés al riu a veure si quan sortís de l’aigua tot plegat havia estat un malson i efectivament, mullat encara, va veure com les branques de l’arbre d’or tornaven a ser verdes i fresques com abans i des de llavors el rei va viure en una barraca que ell mateix va construir al bosc. I en aquella misèria va morir tranquil com el pagès més humil d’aquella contrada.
Totes les històries de reis són tremendament boniques i es repeteixen. Hereus de privilegis i de riqueses regalades per antecessors ancestrals que, baixats o bé de l’Olimp o bé d’una dictadura, atorguen sense cap rancúnia una jerarquia institucional que els serveix per poder convertir les seves vides en fantàstiques trajectòries de petulància, vagància i fatxenderia. Han estat uns “bribons” del viure, sornegueria moral i social per fer creure a tothom que representaven un col·lectiu, que mai els ha escollit i que sobretot mai els ha demanat que el representin, tot ha sobrevingut dat i beneït.
desvergonyiment
Però els contes reials també s’estronquen i el desvergonyiment, la insolència i l’arrogància de vegades fan que fins i tot les princeses més belles del regne se’n cansin i acabin per explicar totes les vergonyes que el sobirà amaga davant del seu poblat protegit per la fortalesa del castell però descuida, relaxa i mostra en la interioritat de les cambres de cobrellit.
I ara ja no valen les excuses. El silenci que consolida les veritats de les galtes vermelles del monarca davant del seus súbdits s’alça com la millor prova de xafogor colpidora d’una situació inassolible per la cort i pel poble, que veu com aquell rei que ho va tenir tot, sense merèixer-ho, ha jugat amb tots ells sense cap mena de pudor.
Que el facin fora, crida un, que li treguin el títol de rei, diu l’altre, però la veritat de la història és que aquesta rondalla ja ha estat explicada i sobretot viscuda. Una vida de plaers ben utilitzada per fruir de tot allò que un bon dia li va ser donat com un do, com un privilegi reial, com un regal de Déu. Serà expulsat de palau i retirat a un lloc tranquil perquè no sigui calumniat, més del que ja ho ha estat. I així, de manera solitària o potser acompanyada, acabarà els seus dies de vida rascant-se la panxa i mirant-se les coses des de la distància, més enllà del que la gent pugui pensar d’ell i de les seves trapelleries. El rei que tot ho tenia ara es veurà condemnat a viure harmònicament protegit de la seva mateixa golafreria.
* L’autor és Coach Advance Life www.creixerjoancarles.com
