COSTUMEM a ésser enrevessats. Només ens dóna per recordar-nos de santa Bàrbara quan trona. Dit altrament, traiem del calaix de l’oblit els personatges històrics tan sols quan s’escau alguna data “rodona” (deu, vint, vint-i-cinc, cinquanta o cent anys, per exemple). Avui, però, trenco aquesta norma. La considero absurda i val molt la pena: fa 103 anys que va néixer la poetessa Gloria Fuertes. Va deixar una empremta brutal en la literatura de mainada del segle XX i posteriors.
Essent al punt de l’època vacacional, crec interessant recordar-la. Tal vegada hi haurà qui posarà alguna obra seva a la bossa de viatge. No se’n penedirà. Sobretot des de la perspectiva que la seva vocació la duia a expressar pensaments com aquest: “Els poetes hauríem d’arrancar espases, inventar més colors i escriure pare-nostres”.
Fins i tot recordo un altre pensament seu, plenament adaptable al moment sanitari que ens toca viure: “Qui va dir que la melangia és elegant ? Traieu-vos la mascareta de la tristor. Sempre hi ha moments per cantar. No siguem covards. Correm a dir-li-ho a qui sigui. Sempre hi ha algú a qui estimar i que ens estima”.
“La poesia no pot pas ésser una arma sinó una abraçada, un invent. Un descobrir als altres què els preocupa, una alenada, un sotrac, un additament.” Quanta fondària! Senyal que no s’autocontemplava quan prenia la ploma. Sempre tenia present el possible lector.
En vista del que veia, deia “desvestir-se i despullar-se a si mateixa. Mantenir-se amb l’encís de tenir allò que no tenia”. Un contrasentit ambivalent que reflecteix el nucli essencial d’un criteri molt ric i savi.
Ara que se n’ha anat tantíssima gent -molts d’ells de forma silent, anònima i solitària- tanco la columna amb un text d’una trempera superior: “El millor de l’oblit és el record”… La meva memòria passa llista a noms com Ramon, Josep, Maria, Madrona, David, Honorat, Margarida, Mercè, Marta i un munt d’altres. Uns ens han deixat per la Covid-19. Altres degut a altres causes. A tots ells, els duc al cor.
Es pot crear pintura, escultura i música abstractes. Però un escrit, una columna, un poema mai no poden ésser-ho. Sempre que m’hi poso, intento abocar-hi una part íntima del que duc dins meu. El que brolla de qualsevol “font” ha d’ésser aigua cristal·lina per a assedegats.
