L comissari Kostas Jaritos, a la novel·la “L’hora dels hipòcrites”, de l’escriptor grec P. Màrkaris, investiga uns assassinats, les víctimes dels quals són persones públiques aparentment impecables fins que Jaritos comença a investigar i descobreix que eren uns individus hipòcrites: aparentaven ser el que no eren -tenien una imatge pública immillorable- i amagaven ser el que realment eren -darrere la màscara eren egoistes, explotadors i causa del malestar i la ruïna de molts. La crítica de l’autor va dirigida cap a la classe política i econòmica, vers a aquells que pertanyen a les classes socials altes, persones sense escrúpols que no els importa gens el que els passi als altres. Les seves màscares amaguen una realitat hipòcrita. El revers de la crítica als “impecables” és el compromís de l’autor, que es posa al costat dels perdedors de les crisis: aturats, joves mal pagats, indigents, marginats, pensionistes que miren amb rancúnia els polítics i empresaris que han aprofitat les crisis en benefici propi i en perjudici dels més necessitats. Al nostre país, des de l’inici de la democràcia ha costat i continua costant massa treure la màscara a polítics i empresaris amb una imatge pública impecable, a persones considerades símbols d’exemplaritat com l’expresident Pujol i família o com el Rei emèrit. Tots ells aparentaven ser el que no eren i amagaven el que realment eren: hipòcrites. Un dels personatges de la novel·la descriu la situació: “Avui dia assistim a una representació, escrita pel sistema financer, amb la classe política fent d’actors sobre l’escenari”. És la hipocresia política. Efectivament, el món de la política sempre ha estat vist al llarg de la història com un teatre. Al Renaixement hi ha dues visions de la màscara política que romanen fins als nostres dies: la de Maquiavel a “El príncep” i la d’Erasme a “L’elogi de la bogeria”. El primer recomana l’aparença i l’engany, ser astut com la guineu, un gran simulador -aparentar el que no és- i un excel·lent dissimulador -amagar el que realment és. Erasme, en canvi, critica el poder, l’ús que fan els prínceps de la “màscara de les lleis” per amagar les seves abominables maldats. La política avui continua essent un espectacle: el polític ha de tenir una bona imatge, ha d’aparentar i representar bé el seu paper, per la qual cosa ha de sotmetre’s a les demandes dels seus assessors, atents a les enquestes i als índexs d’audiència. A l’ofici de polític es valora la forma sobre el fons, la façana sobre l’estructura i la imatge sobre les idees. Tot està cobert d’una representació teatral on tots apareixen com a elements/titelles/actors d’una gran “farsa”.
A més de la hipocresia política, hi és present la social, que ens concerneix a tots els ciutadans. Sabem que les crisis han causat i causen, a més de moltes morts i sofriments, el creixement de la indigència i la marginació de milers de conciutadans. L’obscè espectacle que es presenta a la ciutadania per part de la organitzacions benèfiques és la cara oculta de la nua pobresa i de la indecent misèria. Aquest trist escenari colpeja els nostres bons sentiments, els quals generen un impuls compassiu d’ajuda econòmica o alimentària a fi de “pal·liar” aquesta injustícia. Davant d’aquest sistema social productor d’aquestes imatges ens podríem preguntar si aquest mal es pot erradicar o si l’únic recurs és la solució caritativa que apaivagui la nostra “mala consciència”. La imatge d’éssers humans marcats per la misèria, la subsistència dels quals es redueix a ser paràsits – dependre de la llàstima, de la caritat d’altres-, és obscena. La qüestió no és si contribuir o no a “pal·liar” la indigència, sinó si es contribueix o no a la seva erradicació. La misèria no forma part de la constitució de la condició humana, per la qual cosa de cap de les maneres ha de ser objecte d’un tractament pal·liatiu, sinó d’erradicació allà on es troba el seu origen, a saber, en el funcionament degenerat del sistema social. Davant de la imatge d’un ésser humà reduït a la mendicitat i a la marginació actuar com un bon samarità -una persona compassiva- és ser un hipòcrita: pensar que es pot fer quelcom més efectiu i que per les raons que siguin -covardia, comoditat, por, etc.- renunciar a fer-ho. És la hipocresia social: l’aporofòbia.
