A pandèmia està fent visibles una colla de dilemes que són propis de tota vida social, però que amb el temps han quedat ocultats per una tolerància social que els ignora o per les rutines quotidianes que els resol sense haver-hi de pensar. Vull dir que diàriament, pandèmia a part, ja en solem veure, de conductes incíviques que a uns els indignen i a d’altres els mereixen la més absoluta indiferència. I cada dia veiem formes irresponsables de conducció de vehicles que posen en risc la integritat física dels altres, però que o som dels que les practiquen amb inconsciència o som dels que les tolerem amb resignació, incorporades en la normalitat quotidiana.
Afortunadament, Terrassa s’ha escapat -de moment i pels pèls- dels nous rebrots. Ara bé, l’amenaça de recaiguda és clara i, com se sol dir, “quan la barba del teu veí veges afaitar, posa la teva a remullar”. De manera que, en la mesura que la Covid-19 ha forçat canvis de normes socials, aquests dilemes s’han tornat a fer visibles també a la ciutat, potser encara amb més força en veure que tot plegat va per llarg.
Un d’aquests dilemes és el que vivim entre llibertat individual i control públic. Hi ha qui troba que l’administració pública s’excedeix, que ha envaït la privadesa legítima del ciutadà, i que les raons de salut pública no ho justifiquen prou. I, al contrari, hi ha qui troba que l’administració va tard i es queda curta. Els primers s’enfaden per la intromissió. Els segons s’enfaden per la tebior. Els primers busquen les opinions dels que consideren que les mesures no serveixen de res. Els segons s’agafen com a ferro roent a les opinions dels profetes de calamitats. I el punt mitjà entre complidors de la norma i tolerància amb els que fan el que volen no és fàcil de trobar.
També queda en evidència la dificultat de l’administració pública per poder controlar les seves pròpies normatives. Ja no dic si té la competència per imposar aquestes normes, que explica que sovint s’hagi de limitar a fer recomanacions o a imposar normes amb efectes desiguals. Moltes es queixen de la desigualtat de normes en avions i teatres, posem per cas. No sé si tècnicament les condicions de ventilació dels avions permeten omplir-los sense risc. Però és evident que el govern de la Generalitat no té cap competència sobre els avions, i sí que en té sobre els teatres… A més, les recomanacions pressuposen una confiança i una solidaritat grupal que es donen de manera molt desigual. I, encara, quan hi ha normes contundents, tampoc no es pot posar un policia darrera de cada ciutadà!
Finalment queda a la vista de tothom que, més enllà d’arguments sobre drets fonamentals i obligacions col·lectives, hi la qüestió subjectiva de la percepció del risc. Entre les estrictes mesures de precaució que es prenen en una residència d’avis per evitar el contagi i les conseqüències nefastes per a la vida dels interns, i les massives trobades nocturnes de joves absolutament indiferents al risc que assumeixen, hi ha una radical diferència en la percepció del risc. Per als joves, i a diferència dels vells, el contagi poques vegades acaba de manera fatal. Però no és menys cert que el contagi entre els joves s’estén entre la resta de la població. Hi ha, doncs, comportaments que són coherents amb el nivell de risc individual, però que en el pla grupal són insolidaris vistes les seves conseqüències socials.
La Covid-19 ens posa davant del mirall i ens mostra descarnadament tota la nostra complexitat social. Per als sociòlegs que observem, és una mina. Per als polítics que ho han de gestionar, un gran maldecap.
Queda a la vista de tothom que, més enllà d’arguments sobre drets fonamentals, hi ha la qüestió subjectiva de la percepció del risc
