ORNAR A VIATJAR. Després de quatre mesos torno a viatjar. Curiosament el darrer viatge havia estat a Bilbao i el primer vol després del confinament també. És una sensació rara. Per començar, no sabia sortir del pàrquing de l’aeroport perquè han creat itineraris diferents per als viatgers. Al vol hi havia poca gent, francament. A l’hotel em diuen que, donat que a Bilbao hi ha molts hotels tancats, ells tenen bastant flux de clients. Les coses del bany estan embolicades amb cel·lofana i a tot arreu hi ha etiquetes de “feel safe”. Als restaurants, s’hi veu vida i comprovo que a les “kokotxas” no els ha afectat el virus. Però a les botigues no s’hi veu gent, totes tenen cartells cridaners de rebaixes. Tot el dia vas pensant quin mànec de porta has tocat o on has repenjat la mà. Una ampolleta d’una solució hidroalcohòlica m’acompanya. La mascareta tota l’estona és molt pesada. No és una queixa, és una constatació. L’ús de la mascareta és total. Sortim de l’avió ordenadament i per fileres. No tot ha de ser negatiu! El millor de tot, la puntualitat!
INDÚSTRIA I PLA DE XOC. Els nous fons europeus tenen dues finalitats. Una és enfocar la reconstrucció post-Covid a reindustrialitzar les economies i una segona, afavorir la transició cap a una sostenibilitat real. Terrassa s’ha desindustrialitzat, només cal mirar les dades que serveix el propi Ajuntament. Ha estat un procés lent però constant, en part afavorit per la gran ensulsiada de la B-40. Les ciutats sense indústria són ciutats amb més desigualtats. Terrassa necessita urgentment una política de desenvolupament industrial seriosa, real, tangible. Però la sensació és que el darrer que interessa a l’Ajuntament sigui afavorir-la. La seva política econòmica es basa en impactes testimonials més que en els reptes fonamentals. No és fàcil, ho reconec, però fan més ideologia que desenvolupament econòmic real. Però tothom sap que les ciutats sense empreses importants són ciutats pobres i les ciutats sense indústria tenen uns salaris de mitjana molt baixos. No hi ha convergència social. La millor política social és afavorir la creació de riquesa i ser capaç de crear lògiques de redistribució reals. Però sense creació de riquesa només hi ha empobriment i relats populistes. El Pla de Xoc és una demostració d’una forma de fer. Un cop més. Tots els plans locals tenen centenars de punts però gairebé cap palanca per garantir l’impacte. La part econòmica del Pla de Xoc és molt decebedora. Només pensen en les empreses que l’Ajuntament té allotjades als seus vivers i al Parc Audiovisual i per a la resta d’empreses de la ciutat no hi ha més que un assessorament genèric que puja més o menys la meitat del que es van gastar en mascaretes. Cap estímul real que notarà cap empresa, cap comerç, cap restaurant, que no s’allotgi en dependències municipals. Cap proposta singular. Així no és fàcil recuperar una ciutat que diu el tinent d’alcalde Isaac Albert que en quatre mesos ha perdut el mateix que en quatre anys pel que fa a l’atur local. Tampoc és fàcil d’entendre aquest gran desinterès per les empreses i per la indústria en especial quan tothom sap que la seva vigorització és fonamental per sortir de la crisi. El Pla de Xoc de Terrassa no quadra per res amb l’esperit dels fons que Europa acaba d’aprovar per ajudar la reconstrucció econòmica. Llegeixin-lo, si us plau. Si parlessin molt més amb les empreses, tindrien més idees, tindrien més solucions innovadores i no haurien de repetir receptes que tothom sap que es consumeixen en elles mateixes. L’evolució econòmica de Terrassa és molt preocupant, des de fa anys, i la Covid en pot accelerar la decadència. S’ho haurien de prendre seriosament. Toca desaprendre polítiques que s’han demostrat inútils i crear propostes genuïnes orientades a un impacte real.
EL PERSONAL SANITARI. Crec que les autoritats sanitàries del país estaven entre convençudes i esperançades que el virus els donaria una treva a l’estiu. Que passaria com la grip que continua circulant en la calor però amb molt baixa intensitat. Aquesta pausa era psicològicament necessària. Els que han liderat el combat contra el coronavirus en els moments més durs estan esgotats i necessiten vacances. Els rebrots han estat una mala notícia. De moment sembla que la trinxera està més als CAP que als hospitals. L’indicador però de quantes persones estan hospitalitzades és clau, i per descomptat l’indicador de la mortalitat. Els rebrots són preocupants, però el fet que el virus ara afecti la gent més jove i hi hagi molts casos asimptomàtics fan que el panorama sigui diferent. Tot i així quan algú proper està hospitalitzat l’angoixa continua essent molt alta. Hem d’aprendre a conviure amb el virus. I conviure amb el virus és, tanmateix, una manera especial de viure.
BICICLETES AL PARC NATURAL. Hi ha llocs en el Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac on les bicicletes haurien d’abstenir-se de passar, per respecte a la natura, per respecte als que caminen, per respecte en general. Que per molts caminets molt estrets passin moltes bicicletes de muntanya degrada molt l’entorn natural. L’expansió dels ciclistes de muntanya sembla no tenir aturador. En els anys setanta es feia el campionat del món de motocròs a Sant Llorenç, algú hi va posar seny i aquella pràctica es va aturar. Aquesta pràctica de la bicicleta de muntanya no s’hauria d’aturar, simplement posar-hi sentit comú i respecte. No es pot posar un policia al costat de cada ciclista. És un tema cultural i de cuidar el llegat natural com un imperatiu moral.
n
n
n
