O és estrany que triomfi la retòrica antipolítica -antipartits i antipolítics- en un context de pèrdua de confiança en les institucions davant de l’exigència insolidària de resoldre els problemes més particulars al marge dels que afecten l’interès general. De fet, una cosa -la desconfiança- alimenta l’altra -l’antipolítica- que fa créixer encara més la desconfiança, i així en una espiral difícil d’aturar.
De l’antipolítica, cal observar-ne diverses característiques. En primer lloc, la superioritat moral en què se situa qui la practica i la fomenta. Qui malparla de partits i polítics, tots en general, se situa en un pla moral superior que és el que li permet jutjar -generalment a molta distància, sense embrutar-se les mans- allò que només coneix a distància o que, directament, desconeix. Parlen de la política en general -allò de “tots els polítics són iguals”-, és clar, per estalviar-se l’haver de prendre partit -si més no públicament-, i així no enganxar-se mai els dits en cap elogi que els fets, a la llarga, els acabessin desmentint. Aquesta suposada i impostada neutralitat s’utilitza per mantenir-se, retòricament, per damunt del bé i del mal.
Una segona característica dels discurs antipolític és la del seu simplisme analític. És una visió del món a qui molesta -i potser espanta- la complexitat. Per a aquesta mirada antipolítica, les coses són blanques o negres. La gent, brillant -molt pocs- o estúpida -la majoria. Els polítics, sense excepció, són tots uns farsants, corruptes, només pendents de la cadira i el sou. Els “problemes de la gent” són tan clars que sembla mentida que no els vegin. Les solucions, tan simples, que si no s’apliquen és perquè no volen. Escoltant una conversa “antipolítica” diries que, a la política, només hi van a parar imbècils i cínics sense escrúpols, incapaços de veure allò que és tan obvi, fàcil i senzill.
Tercerament, l’antipolítica és fonamentalment populista. El populisme parteix de la idea que “els de dalt” són tots una colla de corruptes que només vetllen pels seus interessos, mentre que “els de baix” -a qui pertany l’antipolític, òbviament- són ànimes innocents, benintencionades i, en tot cas, enganyades “pels de dalt”. Val a dir que cada vegada hi ha més formacions polítiques que flirtegen amb l’antipolítica, que es presenten com a “antipartits” -tant a la dreta com a l’esquerra- i que recullen aquest estat d’ànim desconfiat. A Terrassa ho coneixem prou bé. Però, com és lògic, si aconsegueixen el poder, ja són “els de dalt”, i queden atrapats en el seu propi parany, carregats de contradiccions.
Tanmateix, el discurs antipolític és també una manera de fer política. És famosa aquella frase del general Franco a un jove recomanant-li que fes com ell i no es dediqués a la política… De fet, no hi ha res més polític que l’antipolítica, de conseqüències nefastes. Efectivament, l’antipolítica funciona com a ideologia que acaba justificant les polítiques antidemocràtiques i autoritàries. Trump, Putin, Bolsonaro… i molts dels d’aquí. De la mateixa manera, la realitat és cada vegada més complexa, i la seva gestió, enormement complicada. I el polític sempre es veu enmig de molts interessos diferents, molts dels quals són legítims i alhora contraposats. Pensar que sempre hi ha una bona solució ja no és ingenuïtat sinó mala fe.
Des de l’antipolítica, la temptació demagògica, que es presenta emmascarada de crítica valenta, és enorme. Una crítica que, en el fons, és d’una enorme covardia perquè amaga la incapacitat de dir seria el procedir correcte. Si d’alguna cosa cal desconfiar, doncs, és de l’antipolítica.
