‘ECONOMISTA Xavier Sala i Martin, sempre contundent i gràfic en la seva visió de la realitat, va dir a Catalunya Ràdio (30/04/20): «Amb la Covid-19 ha caigut el meteorit que va extingir els dinosaures i milions d’espècies. Tothom ha d’entendre que qui s’adapti, sobreviurà. I els restaurants, les botigues i el petit comerç que no s’adaptin, hauran de tancar les portes. Deixem d’esperar una ajuda dels governs, que no vindrà, i que tothom intenti adaptar-se».
Pura teoria del darwinisme social! Tanmateix, les dades facilitades aquest mes per l’Organització Internacional del Treball (OIT) diuen que la Covid-19 ja porta destruït l’equivalent a catorze milions d’ocupacions laborals, li donen en part la raó. Dic en part, perquè no ens diu cap a on s’han d’adaptar, ni tampoc que la destrucció ingent de llocs de treball, no sempre és a causa de meteorits o de virus, sinó que la mateixa evolució del món de l’empresa i de retruc la destrucció d’ocupació, ha estat una constant en la història de l’economia. Els mals de les empreses no són només a causa de la maleïda pandèmia, sinó de la seva estructura mental.
Modestament intentaré complementar el diagnòstic de l’acreditat economista amb aquest breu treball valent-me del pensament de Stephen R. Covey, que fou un dels més prestigiosos assessors d’empresa dels EUA, autor de diferents llibres de lideratge basats en principis universals, acceptats per les grans religions i sistemes filosòfics del món. Concretament, en un dels seus darrers llibres, El octavo hábito, descriu que «les cinc eres de la veu de la civilització» són: la del caçador recol·lector, la de l’agricultura, la industrial, la del treballador del coneixement i la informació i la de la saviesa.
Comença l’anàlisi amb una cita: «Quan canvia la infraestructura, retruny tot». Així explica que el canvi d’una era a una altra comportava la destrucció del 50% de les ocupacions anteriors, però augmentava la producció un mínim de cinquanta vegades més. O sigui, menys treballadors, més producció. També descriu la gegantina irrupció de l’era industrial amb fàbriques, especialització, treball en cadena, organització jeràrquica «donde hay patrón, no manda marinero» on el treballador esdevé el «subordinat» que no pot prendre iniciatives i en conseqüència s’inhibeix a l’espera d’ordres superiors, on també l’obrer esdevé una peça més del procés. Tot això ens ha deixat la trista herència de la «cosificació» on la persona és una «cosa» de la qual en pots prescindir quan calgui. Encara avui comptablement, el treballador és una despesa i les màquines un actiu. Quina inversió! Quina paradoxa!
Fer servir les persones com un mitjà en benefici propi i no de la pròpia persona, no està arrelat només a les empreses, sinó al món de la política i de retruc de les institucions. L’estructura empresarial i institucional queda afectada per l’aluminosi que genera el maquiavel·lisme: «El fi justifica els mitjans». Llàstima que el fi no sigui el «jo guanyo, tu guanyes», sinó el «jo guanyo, tu perds» generador de la més absoluta desconfiança vers les seves hipòcrites actituds.
Podem admetre que la veu que doni sentit a la nostra civilització del «coneixement i la informació» sigui encara avui la mentalitat de «l’home és un llop per a l’home» (Plaute) que cavalca com genet de l’Apocalipsi a cavall de robots, i ens deixa la trista herència de la ignominiosa desigualtat, amb vint-i-sis multimilionaris que posseeixin més diners que els tres mil vuit-cents milions de persones, pobres de solemnitat, i amb una projecció que l’any 2030 hi haurà cinc-cents milions de persones amb pobresa extrema (Rellotge Mundial de la Pobresa, organització a la qual el govern alemany dona suport).
Sortosament a una consulta dirigida per un professor d’Oxford sobre la conveniència d’aplicar ara, l’anomenada Renda Bàsica Universal, un 71% dels europeus ha respost afirmativament. Fins fa ben poc, només una minoria extemporàniament feien aquesta exòtica petició. Un bri d’esperança per combatre la pobresa i una major igualtat. La RBU és un element del camí. Tanmateix, la màxima igualtat possible vindrà de la mà del canvi de mentalitat vers la civilització de la SAVIESA: «Els problemes significatius que hem d’afrontar, no poden solucionar-se en el mateix nivell de pensament en què estaven quan els vam crear» (Albert Einstein).
Empreses i institucions han de reeixir posant la persona al centre de la seva organització i com a eix principal de la seva activitat. O sigui, procurar pel seu Cos (cobertura de necessitats fisiològiques i de seguretat dignes), pel seu Cor (intel·ligència emocional), per la seva Ment (coneixements i habilitats, però també una fita, un sentit de la vida, preguntant-se ella mateixa com a organització i cadascun dels col·laboradors, quina és llur missió a la vida), per l’Espiritualitat (la transcendència dels actes vers un bé superior).
L’adaptació proclamada, sempre convenient i necessària, entenc que ha de ser per integrar-se a l’era de la Saviesa que ens permeti ser més humans en espais humanitzats.
