ULL retre un sentit record a la figura d’en Sebastià Homs i Padrisa. Avui fa onze anys que literalment ens el van “prendre”. De forma traumàticament obscura. Cada dia que passa estic més convençut que el van fer servir de cap de turc. El fet de “plegar de viure” fou una decisió malaltissa. Segueixo exigint -i mai no me’n cansaré- que la cúpula de l’antiga CiU tingui ganes de sortir d’aquest “armari”. El silenci no es compra. Ja n’hi ha prou de fer-se l’orni.
El tema és escabrós i de mal remenar. En Sebastià, però, es mereix descansar en pau. El seu entorn familiar i d’amics té dret a aclarir temes no tancats. No hi ha dret que un nucli ben concret de personatges polítics d’aquests verals s’entesti a romandre en la foscor. Canvien tantes vegades de nom que tenen la barra de batejar-ho com a “refundacions”. Capgirant una frase fugissera i vergonyant del seu “capo” Pujol, estableixo que “ara sí que toca”.
Gairebé no hem aconseguit treure l’entrellat de cap mandanga d’aquesta formació i les seves “derivades”. En tot cas, amb l’excepció del “cas Palau” i el garbuix de les ITV del fill Oriol. Resta pendent la teòrica deixa de l’avi Florenci. Amb la compareixença parlamentària del cap del “clan” i esposa. Es van fotre del personal amb frases com “diuen, diuen, diuen” i “els meus fills van amb una mà davant i l’altra darrere”.
La bombolla de la totxana va generar sucoses penyores arreu. Als ajuntaments van passar coses ben tèrboles. A l’indret de la Tarumba, la desesperació d’en Sebastià el va precipitar pel mirador del Gresolet (a Saldes), davant del Pedraforca. Fou poques hores després de convocar-lo a una reunió de càrrecs del partit, on el deurien acollonir. Fins al punt que “per si sol” no es va suïcidar… Cal depurar, d’una vegada per totes, si la presumpta responsabilitat pot penjar a lloms de gent que tal vegada s’amaga i es renta les mans sospitosament.
Què/com/per què ho va fer en Sebastià? No és ètic ni correcte voler arxivar aquest fet transcendent. Cal tibar de la catifa, peti qui peti. Saber, amb ets i uts, la història. Mal que els pesi. No penso defallir en aquesta lluita, malgrat rebre pressions soterrades per tirar la tovallola.
