HI ha dues coses infinites, l’univers i l’estupidesa humana, però, de l’univers, no n’estic segur” (Einstein). Els nostres comportaments ens retraten, ens qualifiquen, sobretot, en temps complicats com els d’avui, temps de pandèmia, de confinament, de crisi sanitària i econòmica, d’una realitat social nova. Malauradament, molts d’aquests comportaments empitjoren la situació, escampen el virus, propaguen la por, sembren l’odi€ L’antiga màxima d’Aristòtil “no cal dir tot el que es pensa, el que cal és pensar tot el que es diu” s’ha canviat per l’estúpida mania de dir i fer el que els passa pel cap, sense haver-ho pensat. Carlo M. Cipolla a la segona part del seu assaig “Allegro ma non troppo” exposa les lleis sobre l’estupidesa humana i fa una classificació de les persones en quatre grups, els intel·ligents, els malvats, els incauts i els estúpids, basant-se en la tesi que tota acció d’un individu causa un guany o una pèrdua a un altre, és a dir, que els actes individuals tenen conseqüències benefactores o perjudicials en relació amb el benestar social, el bé comú. Defineix els estúpids com els individus que causen danys a altres individus o grups sense obtenir-ne cap benefici o, fins i tot, amb perjudici propi. Els actes dels estúpids, afirma l’autor, són els més perillosos perquè són imprevisibles. Aquí, amb la paraula “estupidesa” em refereixo als individus els actes dels quals van contra la raó o la lògica. Són aquells que, preveient o no les conseqüències perjudicials dels seus actes, opten per realitzar-los. Creuen el que els seus ulls veuen, no admeten més “veritats” que aquelles de què estan convençuts o enganyats.
A totes les societats, a qualsevol lloc, a qualsevol àmbit professional, abunden els individus estúpids més del que ens pensem i la seva perillositat està en relació amb el poder que tenen: com més poder toqui l’individu estúpid més capacitat té de fer mal als altres. Declaracions insensates de presidents, ministres, polítics, acadèmics, empresaris i altres manifesten la seva estúpida ignorància sobre el canvi climàtic, la pandèmia, la desigualtat, el racisme, etc. El seu tarannà és la irracionalitat; la seva conseqüència, la irresponsabilitat. Per a l’investigador Paul Tabori (“Història de l’estupidesa humana”) les conseqüències de l’estupidesa humana no són només còmiques, sinó també tràgiques. És l’estupidesa l’arma més letal, la més devastadora epidèmia, el factor que ha determinat en el passat llunyà i en el més recent persecucions i guerres. El llibre de Tabori descriu els aspectes divertits, però sobretot les horribles conseqüències de l’estupidesa. Davant d’aquest espectacle humà, el lector pot riure, però, sobretot, plorar i reflexionar.
Les fonts d’on beu l’estupidesa són “infinites”: el prejudici -com el racista o sexista-; la ignorància -els saberuts, que creuen saber més que els metges i epidemiòlegs-; la incredulitat davant dels fets -negar el canvi climàtic o afirmar que el virus no és res més que una grip més forta (Trump, Johnson, Bolsonaro, etc.)-; el gregarisme -pensar que les opinions més compartides són també les veritables o creure les notícies falses, com els afeccionats a les conspiracions afirmant que la pandèmia és un experiment pel control de les nostres vides o que el virus l’ha causat la radiofreqüència 5G-; la gosadia, la manca de reflexió, no preveure les conseqüències -totes les persones que en situació de risc desafien el virus amb “no ens passarà res”-; el fanatisme ideològic i religiós -quantes estupideses s’han comès en nom seu! El lema dels estúpids sembla ser: “El dret a pensar, a dir i a fer el que vulgui m’atorga el dret a ser estúpid”. Ignoren (o simulen ignorar-ho) que l’objectiu de les persones no és individual, sinó comú. Que el que ens passa a cadascú depèn del que passa als altres. La pandèmia ens ho acaba de recordar. És la regla d’or o l’egoisme solidari: per salvar-me jo, necessito salvar l’altre, el bé meu necessita el bé de tots, per la qual cosa hem de cuidar-nos mútuament. Una pancarta en una manifestació portava escrit amb lletres grosses: “Nunca subestimes a un estúpido…Un día puede ser tu presidente”. Sí, és veritat i ben trobat. Compte! Mirem el panorama mundial i no subestimem l’estúpid. Qui el fa president?
