A les eleccions municipals de l’any 2015, el candidat socialista Jordi Ballart concorria davant la ciutadania amb un eslògan ambiciós, ple de significat i intencionalitat en aquest món tan complex com és el de la política: “Valentia per Terrassa”. En un candidat que domina tant la comunicació política com és el cas del nostre alcalde, era obvi que al darrere d’aquesta elecció hi havia el ple convenciment que el terme li resultaria rendible a efectes electorals, com així va ser. Ser valent és una virtut que, un cop allunyada dels vells estereotips de masculinitat mal entesa i no gaire llunyans, ha esdevingut una forma nova de mostrar com les persones poden ser conseqüents amb els nous valors d’una societat moderna que fuig de personatges amb personalitat alfa. Per entendre’ns: el valent d’ara no és tant qui no té por a la foscor, al dolor o a la pròpia mort, sinó aquell que és capaç d’enfrontar-se de cara a les adversitats que li genera la rutina del dia a dia i en les qüestions més banals i fins i tot domèstiques. Sobretot, és valent qui quan s’equivoca ho reconeix, i és molt valent qui, a més, sap demanar perdó; en podríem trobar molts, d’exemples referents a la valentia.
En les estructures jeràrquiques es dona, per dimensionar encara més els actes de valentia, la gran virtut que tenen aquells caps, directors, intendents, etc., d’assumir la responsabilitat en primera persona dels possibles errors que hagin pogut cometre els treballadors que estan subordinats a ells. Vostès recordaran, per fer-ho fàcil, aquella màxima del bon entrenador de futbol que, quan el seu equip surt golejat i humiliat pel màxim rival, accepta de forma valenta que el màxim responsable de la tràgica derrota no és ningú més que ell com a màxim responsable tècnic. En aquests casos, la valentia es confon amb una mena d’heroïcitat pròpia de gent admirable, però també pot passar tot el contrari i llavors l’admiració passa a ser decepció i menyspreu.
En els darrers mesos l’alcalde Ballart ens ha descrit amb exemples quina és la seva valentia real. Quan hi va haver tota la polèmica de les mascaretes, malgrat haver engegat la campanya en primera persona, va derivar tota la responsabilitat del fatídic error de la denominació de les mateixes a un alt funcionari de l’Ajuntament, autoexonerant-se de tota responsabilitat jurídica i sobretot política. Més recentment, amb l’enrenou de les “denúncies perdudes”, l’alcalde s’ha tornat a aixoplugar en la figura d’un tercer, en aquest cas un sotsinspector de la policia local al qual ha assenyalat amb la mateixa fredor exculpatòria que havia fet amb el senyor Rovira. El grau de decepció que se sent quan hom observa quina és la forma de fer de la màxima autoritat de l’Ajuntament els ben asseguro que és tan elevat que em provoca ganes de xisclar, ja que la impotència segurament és el sentiment més frustrant.
Però el problema no s’acaba amb el descobriment d’un modus operandi d’un alcalde, un partit i tot un equip de govern; encara esdevé més patètic quan Ballart contamina la institució que lidera i la torna covarda. L’assumpte de les denúncies perdudes és d’una gravetat inaudita i l’Ajuntament ha actuat covardament. No ha estat capaç de fer-ne públic l’informe intern i només ens l’ha ensenyat als grups polítics de l’oposició exhortant-nos a prendre’n apunts sobre el seu contingut, tot emparant-se en la protecció de dades (LOPD). Per si no n’hi hagués prou, el sotsinspector, a qui l’alcalde Ballart li ha col·locat la llufa per així poder autoexculpar-se de responsabilitat (compte, aquí tant política com segurament jurídica), i fer-ho també de pas amb el regidor de Policia, encara no ha aparegut en cap de les reunions que s’han fet en el marc de la Comissió de Transparència o de la Comissió de Territori, emparant-se també en la protecció de dades.
Crec que la paraula “covard” és probablement el pitjor dels insults que poden etzibar a una persona amb una mínima condició moral; és per això que només he utilitzat el mot covardia en referir-me a l’actuació de l’Ajuntament, persona jurídica sense sentiments, i me n’he estat prou de referir-me a cap company amb aquest qualificatiu. Sí que qualifico però el nostre alcalde i el regidor de Policia d’haver estat molt poc valents amb el tràmit del tot opac de les denúncies: l’alcalde per derivar, com sempre, la responsabilitat a tercers i el regidor de policia per negar-se a respondre les preguntes que li hem fet, o contestant-les amb respostes vagues i confoses. Des de Junts per Terrassa ja vam dir que demanàvem per escrit l’informe intern emès per investigar què ha passat realment amb aquesta història tan desagradable: no tenir-lo és sinònim d’obstruir l’obligada tasca de fiscalització de l’oposició, i això ho és tot menys transparent. Cal que la ciutadania ho vagi tenint clar: mai un equip de govern en la recent democràcia de Terrassa havia estat tan poc transparent.
