VUI s´acompleixen 10 anys de la gran manifestació en resposta a la decisió del TC sobre els recursos interposats a l´estatut català de 2006. Totes aquelles imatges són a la meva retina. Encara em trepana el cervell l´article que vaig fer-ne (“mani, mani”). No puc entendre el temperament summament talòs de bona part dels polítics de casa nostra. Que ningú no em retorci la reflexió adduint que mai no carrego contra el govern central€ Si ens agrada presumir de seny català, enlloc no cap l´entestament en anar marejant la perdiu amb maniobres tèrboles i sempre orientades a la confrontació. El poble n´està fins la barretina.
Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra i tal vegada un polèmic Joan Canadell grinyolen dia rere dia. Aquesta darrera opció, com tantes d´altres, és tornar a pixar fora de test. La via que plantegen tan sols pretén la gresca, l´embolic i l´allargar l´agonia de set milions i mig de futurs. No demostren mirallar-se en l´exemple basc. Amb molt menys soroll, sempre en treuen molts més rèdits. Mentrestant, al principat, som especialistes en malmetre-ho tot.
La via independentista és una opció respectable, certament. El que em cansa fins el capdamunt és entestar-se en viure sempre al límit. Provocant. Essent mestres en ordir estratagemes que es capbussen en la brossa, el fang, la xuleria i el camí al penya-segat. Essent ben cert el greuge comparatiu de les balances fiscals, cal saber driblar paranys i obstacles. Quan no es pot vèncer l´enemic, una opció és plantejar aliances amb ell.
Qui no recorda els flirtejos d´un “molt impresentable” Pujol tant amb en Felipe com amb “l´Ànsar”? Llavors anàvem molt millor. Està clar, que el daltabaix imperdonable que suposà la descoberta d´una fortuna oculta i il·lícita a Andorra ha malmès tota la seva credibilitat. Fóra bo fer eleccions autonòmiques ja. Amb candidats de bandera, que no pas ninots o titelles. Establint vies reals de diàleg i entesa orientades a la prosperitat de cadascun dels habitants del nostre país. Tot i ésser tan petit, és com m´agrada a mi. I no en sabria dir res més.
Al passeig de Gràcia, fa deu anys que jo hi era. Com que degut a la perícia nul·la d´un seguit de personatges hem anat enrere com els crancs, “ara sí que toca” sacsejar estructures i foragitar els inútils.