EN un entorn normal, aquest proppassat cap de setmana hauria tocat Festa Major. Un altre any serà. No cal fer-s’hi mala sang. El meu pare, q.e.p.d., se’n fotia, sorneguerament. La qualificava de “fàstic major”. Sobretot pel sarau passat de voltes i decibels en indrets emblemàtics (parc dels Catalans, Plaça Vella, places del Progrés o Lluís Companys, Raval de Montserrat, parc de Vallparadís i alguns altres punts que tenim ben presents). Els veïns de per allí havien d’aguantar brogit, soroll, maldecap d’horaris desajustats o tardans, batusses i “bufes” de gent que no té mig dit de front. Si fa no fa igual com ara, quan els acabalats aprofiten per fotre el camp a segones residències. Tot fugint, no han de pagar aquesta mena de “peatge”.
A Pamplona, es queden sense la gran setmana d'”encierros” ni cap altre espectacle relacionat amb braus. Avui, s’escau la diada del seu patró, sant Fermí. Pràcticament ja poden entonar una versió modificada i avançada del “pobre de mí”. La pandèmia ho ha arrasat tot. Qui ens ho hauria anticipat, uns mesos abans? L’hauríem titllat de malastruc. A la pràctica, hem viscut tota una primavera de confinament. Com si féssim una tanda d’exercicis espirituals en una ermita perduda al bell mig del bosc. Penso que la pitjor llàstima rau en la nul·la manca de reflexió per part de gran part de la població. Molts d’ells mai no bescanviaran ni capgiraran cap ni un de llurs hàbits rutinaris anteriors. Em mossego la llengua.
Les consignes derivades de l’anomenada “nova normalitat” sembla ésser que volen fixar altres criteris i protocols de sociabilitat. Si més no per allò de la distància de seguretat. Justament va en contra del sentit i/o nucli del que esdevindria una festa major. Altrament, ningú no em negarà que vivíem dalt d’un núvol. La velocitat a què havíem adaptat la vida no tenia raó d’ésser. Moments de pausa i reflexió brillaven per la seva absència. Ara, si ni tan sols res d’això no ens remou el cervell, “bona nit i tapa’t”. Pleguem i desistim.
Tinc la percepció que sóc com la veu del qui clama en el desert. No penso defallir, però. Fent broma amb un joc de paraules, em “paguen” per pensar. També per transmetre idees. Oi?
