O es pot ser bon ciutadà -en el sentit d’exercir-ne- si no s’està ben informat. Aquesta és una premissa elemental per a la qual, tot i que existeixen referències clàssiques en el pensament sociològic, no calen gaire justificacions. I això, tant si ens referim a les qüestions més bàsiques, com són les normes de bona convivència que estableixen les ordenances municipals, com a les grans qüestions de fons, com ara els grans debats polítics sobre la gestió municipal.
En el primer cas, la desinformació permet entendre que hi hagi tants terrassencs que es comporten de manera incívica en qüestions com l’ús dels contenidors d’escombraries, el passeig dels gossos o en matèria de circulació, especialment de nous vehicles. És clar que podem fer discursos moralistes sobre la irresponsabilitat de la gent -la paraula “incivisme” ja porta afegit un clar judici moral-, però estic convençut que hi ha més desconeixement de les ordenances que no pas mala fe o ganes de saltar-se-les per molestar.
En les qüestions de fons hi pot haver també dificultats de desinterès o de comprensió, però en general sobretot hi ha desinformació. Poso un cas d’aquests dies. Quants terrassencs hauran llegit l’imprescindible article a Diari de Terrassa de dimarts passat del regidor Miquel Sàmper de JxC -“Ballart es comença a agenollar davant Colau”- per poder estar al cas de la greu vacil·lació que viu el govern de la ciutat? I quants han llegit el necessari article de l’endemà del tinent d’alcalde Isaac Albert -“Eppur si muove”- que ni que d’una manera una mica el·líptica hi fa referència, per exemple titllant els crítics amb l’equip de govern de ser nogensmenys que la Inquisició? I tot, tenint en compte que és impossible entendre res si no s’ha seguit la informació de context, per exemple, llegint el Diari de Terrassa.
No tinc notícia que s’hagi fet cap investigació sobre el grau d’informació i, sobretot, de desinformació dels terrassencs respecte al seu govern municipal. I, pregunto, es podria fer un índex dels mínims que qualsevol terrassenc hauria de saber sobre la seva ciutat? Vull dir, sobre el seu passat – el patrimoni, la cultura popular, l’evolució demogràfica o les grans crisis econòmiques que l’han feta com és ara. O, els terrassencs, més enllà dels seus problemes particulars, coneixen els desafiaments de present que té plantejats la ciutat o dels seus horitzons de futur? I, sense tot això, es pot ser un “bon ciutadà”, implicat solidàriament amb la resta de terrassencs, o només en podem esperar comportaments individualistes i insolidaris, tant en el pla personal com en el de les organitzacions que només procuren per elles?
Des d’aquest mateix espai he fet explícita sovint la meva desconfiança per les retòriques participatives que solen convocar exclusivament grups d’interès i de pressió minoritaris que s’erigeixen en portaveus de la col·lectivitat sense tenir-ne cap representació contrastada. Tampoc no ens podem refiar de les converses tavernàries a la Xarxa per pensar que els terrassencs ja estem ben informats, seguint el compte a Twitter o Facebook de Ballart o Duque. De manera que torno al principi. Crec que els terrassencs tenim un greu problema de desinformació sobre la ciutat, i que no és pas per falta de mitjans de comunicació, que afortunadament els tenim, sinó de consciència individual i col·lectiva sobre la seva necessitat. I cal dir ben clar que el dret de participació democràtica no val res si no va precedit del deure -sí, del deure- d’estar ben informats.
