AVANT de l’evidència que el Pacte de Ciutat circulava pel pedregar, el nostre alcalde ha optat per reformular-lo, és a dir, canviar-li el nom, que és una estratègia elemental del màrqueting, tant del polític com del que no ho és: si la gent ja no compra tònica Finley, diguem-n’hi Nordic i la gent la tornarà a comprar com si res… Que el Pla de Ciutat està encallat? Diguem-ne “pla de xoc” i a veure qui és el maco que no s’hi apunta. Ara, és el mateix un pacte de ciutat que un pla de xoc? Evidentment, no: un pla de xoc és pura contingència, un pacte de ciutat és mirada de futur. Es poden aprofitar, doncs, per redactar un pla de xoc les mesures pensades per a un pacte de ciutat? Sembla clar que no. Per tant, s’han inventat un altre constructe -d’imaginació no van escassos- on vehicular tots els materials elaborats durant aquests mesos en què hom es pensava que s’estava fent un pacte de ciutat. El nou constructe s’anomenarà Pla Estratègic de Ciutat. Fenomenal! Diuen que Napoleó, quan volia que una cosa es fes, l’encarregava a algú; quan volia que no es fes, creava una comissió. A Terrassa, quan no sabem què fer, fem plans. N’hem fet tants, de plans, i n’hem aplicat tan pocs que no em sé avenir que a l’Ajuntament hi hagi prou calaixos per desar-los tots! I, quan la cosa es complica, a Terrassa traiem el sant-cristo-gros dels plans, que són els plans estratègics. Vull dir amb això que sóc contrari a la planificació? De cap manera, sóc contrari a “la paràlisi per l’anàlisi”, que és un dels mals d’aquesta ciutat. Substituir un pacte de ciutat per un pla estratègic, la redacció del qual tindrà una durada de dos anys, em sembla, sincerament, una frivolitat, donada l’emergència que vivim. De debò algú es pensa que podem esperar dos anys a tenir una visió de ciutat? Això no és un pla estratègic, això és anar fent bullir l’olla participativa, que és una de les passions inútils d’aquest govern.
Un pla estratègic és un esforç de síntesi, de priorització. És una metodologia que permet reconèixer i assenyalar les apostes essencials per a una ciutat, un sector o una organització. El pla estratègic de la Universitat de Girona va aconseguir reduir totes les línies estratègiques del pla a una de sola. En la seva presentació, tots els intervinents van coincidir a assenyalar que això tenia un gran mèrit perquè s’havia aconseguit fer convergir tota l’organització cap a una sola aposta estratègica. El nostre equip de govern, que quan va a una reunió amb la Generalitat s’hi presenta amb 150 propostes, estarà capacitat per liderar aquest esforç de confluència? Caldrà atorgar-los el benefici del dubte.
Però, més enllà de l’esforç de síntesi i de priorització que suposa un pla, caldria pensar que els plans es fan per aplicar-los, de la mateixa manera que els pactes es fan per complir-los, com deien els romans. He participat en dos plans estratègics en aquesta ciutat. El primer, sota el mandat de Manuel Royes i liderat per Xavier Marcet, va arribar a bon port i va generar un conjunt d’idees que van ajudar a fer la transició de la Terrassa postolímpica. Aquell pla va ser important i va conciliar tantes voluntats que va acabar generant el que podríem anomenar la síndrome del pla estratègic: sota el record d’aquell, en aquesta ciutat s’han anat succeint els plans i els llibres blancs amb escassa fortuna d’aplicabilitat, com el segon pla estratègic, del qual només recordo que ens van convidar un dia a la Jazz Cava i ens van fer enganxar tot de post-it per les parets, sé que alguns es van seguir reunint encara durant unes quantes sessions però tot es va acabar fonent com les volves de neu en tocar terra. El pla que ara s’anuncia s’assemblarà més al primer o al segon? El temps ho dirà, però tinc la impressió que no en necessitarem gaire per descobrir-ho…
