A vida fot patacades. Un es pot fatigar. Caminant o a força de cridar. Fer-se malbé després d´un gran esforç. En aquest cas, empraríem el verb rebuscat del títol. Tibo d´ell perquè necessito cridar. Vull desembussar un seguit de sentiments ocults que em demanen xisclar. Vomitar el neguit que duc dins. Crec que el cos m´ho demana. D´una o altra manera, serà una manera de reprendre el pas. Àdhuc amb un esforç renovat, amb més empenta, pels corriols i dreceres .
El llarg ensurt de la pandèmia representa un embat difícil de pair. Sobretot pel munt de morts que s´ha endut de manera sobtada i cruel. En aquest sentit citaria la doctora Elisabet Kübler Ross: ens vol imbuir la idea que l´experiència de la vida s´assembla molt a la del néixer. S´endega una altra existència. Es passa a un estat nou de consciència on hi cap la creixença espiritual.
Després d´un túnel, s´albira una llàntia en la llunyania. En mig d´ella, esbombem pors, tristor, desencís i negror d´una nit maleïda. Cercant l´alleujament del patir psicològic que ens constreny. L´esperança és com el sol. Projecta ombres darrere nostre quan anem a trobar-lo.
Al bell mig d´aquesta reflexió íntima, el penediment no és altra cosa que una llàgrima a l´ull de la fe. Penedir-se és bo, en tant que culpabilitzar-se de sotragades adverses inesperades no duu enlloc. El silenci apaivaga tensions i acarona el cabell io el clatell de qui sent una opressió sobre el disc dur dels arxius de la pròpia ment.
Reprenc el punt de partença. Cridar després d´un esglai va bé. Federico García Lorca arribà a New York (el 1929). Des del punt més alt del Chrysler Building (l´edifi més alt llavors) cridà a la cúpula de Sant Pere, a Roma. Allí, la remor de l´eco no li retornà la pilota tal com si fos un frontó. El crit fa com l´heura o el bon amic, Quant més profunda hagi estat la ruïna, més s´aferra al núvol blanc. Igual que si pengés d´una branca.
La vida ve a ésser un gran do. Com diuen els italians alhora, però, una tasca “che fa fatica”. Molt i molt dura€Amb un bri de fe, ben enlairats, “el de l´àtic” ens encendrà, poc a poc, la nostra esperança. Per contra, sense fe, s´és com la campana que sona. Allò que se´n desprèn no té cap agafador on projectar-se. el vent s´ho emporta.
