L “gran” anunci polític d’aquesta setmana ha estat la proposta, sembla que a iniciativa d’Ada Colau, d’elaborar un pla estratègic metropolità de Barcelona per al 2030. El pla inclouria els 164 municipis de l’anomenada “segona corona” de Barcelona, on es troben el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme, el Garraf, l’Alt Penedès i els dos Vallès. Com que la proximitat i l’impacte de la capital barcelonina sobre els dos Vallès són una obvietat, no discutiré la necessitat de coordinació en alguns terrenys, com de fa anys reclama amb encert Fem Vallès. Ara bé, suposant que tot plegat no sigui una iniciativa propagandística improvisada més d’aquelles que no porten enlloc, caldrien alguns aclariments per fer-la acceptable.
Un. El nom de la proposta ja és un error. Dir-ne “Barcelona demà” delata una inacceptable voluntat annexionista. Terrassa, Sabadell o Granollers en cap cas no han de ser la Barcelona de demà. No han de renunciar a tenir la seva pròpia personalitat ni a competir entre elles i amb Barcelona. No podem voler ser, com diu Colau, “una ciutat real de més de 5,5 milions d’habitants”, cosa que acabaria de desequilibrar el vell -i futur- ideal de la Catalunya ciutat. És a dir, un país fet d’una xarxa de ciutats mitjanes. Les proximitats físiques ja no determinen els espais de relació i cooperació. I els temps que venen -sembla mentida que els de la Colau, tan avançats ells, no ho vegin- no porten a les macrocefàlies ingovernables sinó a xarxes de poder equilibrades.
Dos. Entre les previsions d’aquest gran pla estratègic, hi ha la creació d’un organisme polític de gestió. Com si no en tinguéssim prou, d’organismes! Si el pla no diu quins se suprimiran a canvi, si no garanteix que servirà per racionalitzar l’actual estructura funcionarial i que el nou organisme servirà, sobretot, per aprimar-la, no hauríem ni de voler-ne sentir parlar.
Tres. L’horitzó és 2030? Deu anys per coordinar un territori de cinc milions i mig d’habitants? Us imagineu una gran empresa multinacional que per redefinir la seva estratègia després d’una crisi gravíssima es posés un horitzó de deu anys? Que no hi ha prou expertesa acumulada? Ni que s’hagués de reinventar tot i començar de zero! Deu anys per tenir un pla fa pensar que ni els que l’impulsen no tenen confiança en la seva capacitat per fer-lo efectiu.
Quatre. Qui participarà en la redacció d’aquest pla? El consell d’alcaldes proposat per Ballart? En sabien res els grups de l’oposició de cada govern municipal implicat, començant pels de Barcelona, o ERC a Terrassa, socis de govern? Hi haurà lloc per als diversos organismes implicats (col·legis d’enginyers, arquitectes, economistes, patronals i sindicats, universitats…)? I, sobretot, en sap res el Govern de la Generalitat que és de qui, en darrer terme, dependrà qualsevol canvi significatiu? O hem de suposar que més que l’interès pels ciutadans, als de la “nova política”, els guia la tan vella obsessió per crear un contrapoder el qual saben que mai no podran controlar?
Cinc. Es pot planificar un territori de 5,5 milions d’habitants sense tenir en compte la resta de dos milions de qui depenem en tots sentits (aigua, energia neta, agricultura i ramaderia, paisatge i espais culturals…)? Si no es planifica amb una perspectiva territorial global i solidària, tot plegat acabarà creant més tensions i desigualtats territorials que les actuals.
I, finalment, ja sé que Barcelona no és el barri marítim de Terrassa, però tampoc no és cert que Terrassa, com diu Ballart, “s’hagi sentit sempre el pati del darrera de Barcelona”. Menys victimisme i una mica més de dignitat!
