ERRASSA estarà al Pla Estratègic Metropolità. Ja fa anys ho va intentar Pere Navarro. Té tot el sentit del món. Sempre he defensat que Terrassa s’ha d’entendre amb Barcelona i que el més sensat és pensar en termes de regió metropolitana. D’aquí el moviment de fa una dècada de l’arc metropolità. Era un bona idea. Però per ser al Pla Estratègic Metropolità és imprescindible tenir una idea de ciutat, de posicionament realista i a l’hora ambiciós de ciutat. Saber quines són les apostes singulars de la ciutat, i no refugiar-se en un inventari infinit de llocs comuns que igual serveixen per a Terrassa que per a qualsevol ciutat mitjana. Cal pensar la diferència i cal pensar en l’encaix des de la diferenciació. I per això cal un projecte de ciutat més que 150 punts d’un programa que d’aquí a quatre dies no recordarà ningú. Simplement, tenir una idea de ciutat, clara, perfilada, focalitzada. Les ciutats que aposten per tot no arriben a res. A Terrassa no llegir bé el seu posicionament en l’àmbit metropolità li ha costat la seva desindustrialització. Algú pot dir quina empresa important s’ha creat a Terrassa en els darrers 10 anys? No saber llegir el posicionament de Terrassa en l’àmbit metropolità ha estat un dels errors més greus, combinat amb els errors propis i d’estranys relatius a la B-40. Saber-se llegir en el territori i saber fer apostes diferenciadores és molt important. Requereix consistència.
n LES XARXES. Les xarxes socials poden ser utilitzades d’una manera positiva. Poden ser un espai d’aprenentatge i d’intercanvi. Simplement no cal confondre les coses. A les xarxes socials hi ha de tot. Gent inspiradora, gent respectuosa, gent barroera que no té sentit del límit ni de l’empatia i molts oportunistes de la gracieta o de la desqualificació fàcil. Per als polítics les xarxes són llamineres. Tenen l’excitació de la immediatesa i del castell de focs per qualsevol nimietat. Però governar a cop de xarxes socials és un error. Les xarxes socials han convertit en addictes molts polítics que estan més pendents de les piulades a Facebook o a Twitter que de pensar la complexitat i de prendre decisions mesurades i que afecten els que estan a les xarxes i els que no estan tot el dia a les xarxes. Les xarxes socials han arribat, en la seva pitjor versió, a reproduir el vell clientelisme polític en l’espai digital. La relació de molts polítics amb els seus followers és ja purament clientelar. Un error infantil, però que ens ha costat d’entendre més temps del que caldria. Fa uns anys ho miràvem diferent, ara ja sabem el pa que s’hi dona. La consistència dels líders està ja en la seva capacitat de saber anar més enllà de les xarxes socials, ja que molt sovint són un termòmetre esbiaixat. Trump és més de xarxes socials que Merkel. Són estils diferents. Són consistències diferents. Els impulsius són de xarxa i denúncia fàcil. Els reflexius són d’admetre i gestionar la complexitat.
n ELS BOSCOS, UN REGAL. Passejar pels nostres boscos aquest juny ha estat una meravella. Un regal. Venim d’on venim i la providència ens ha allargat la primavera. Bé, de fet, alguns dies el bosc semblava gairebé de tardor, hi havia bolets, hi havia colors i aromes propis de l’octubre. Mai havia trobat un rossinyol per Sant Joan. Ni havia vist pebrassos enormes. Inimaginable. Els camins estan plens de vegetació. Fa patir que tota aquesta exuberància esdevingui un combustible molt perillós quan s’assequi les properes setmanes. Caldrà extremar la cura del bosc aquest estiu. El malson dels incendis sempre és present.
n TELETREBALLAR. El teletreball per sistema generarà patologies greus a moltes organitzacions que acabaran pagant incentius per anar a treballar presencialment. És una bestiesa. L’important és la flexibilitat i la confiança. Porto molts anys teletreballant i en conec molt bé els límits. La construcció de compromisos i complicitats és diferent. La socialització presencial té molts beneficis. Els nous talibans del teletreball no ens aportaran res i ompliran de greuges les organitzacions. L’important és crear organitzacions flexibles, adaptatives. Ni talibans de la presencialitat ni talibans del teletreball.
