ENT seixanta-quatre municipis, set comarques i més de cinc milions d’habitants: aquest és el somni estratègic de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i aquest és l’artefacte de contrapoder a la Generalitat amb un potencial demogràfic que supera el setanta per cent de tota la població catalana. El repte no és gens menor, per envergadura i per rellevància, però dubto molt que sigui el que més convingui als terrassencs i a una Catalunya moderna. Portem tota una vida qüestionant i criticant amb contundència el model centralista de l’Estat espanyol, on tota artèria econòmica, social o administrativa neix necessàriament i de forma imperativa del km 0 de la Puerta del Sol, i, ara, l’alcaldessa Colau ens en proposa una rèplica catalana on les artèries més rellevants naixeran a plaça de Catalunya o als Jardinets de Gràcia…
El model centralitzador a Catalunya, amb la Barcelona com a melic, no és nou. Les lluites entre el Consell de Cambres de Comerç i les cambres locals, amb la Cambra de Comerç de Barcelona, n’és un gran exemple; els col·legis d’advocats catalans i el Consell de l’Advocacia Catalana han patit de forma reiterada l’intent per part del Col·legi d’Advocats de Barcelona de fagocitar-los o, si més no, reduir-los a significacions del tot irrellevants, i tot l’entramat de xarxa viària té tendència a tenir com a referent la gran capital. I no és que no hagi de ser en gran manera així, però el que és evident és que no només ha de ser així; amb l’excepció de l’Eix Transversal (C-25) que uneix Lleida i Girona, hom troba a faltar vies que uneixin més el territori entre si que no pas amb Barcelona, amb la qual ja s’està prou relligat. És inadmissible la dificultat que té un terrassenc per arribar en tren a Granollers o a Martorell, i més inadmissible és encara que aquest greuge no estigui a l’agenda dels polítics amb capacitat d’incidir. Resulta preocupant que, en aquest tren de contrapoder que vol inventar Colau, alguns alcaldes hi hagin pujat a la primera de canvi, sense prèvia consulta als agents socials i econòmics de la ciutat, a les associacions de veïns i per descomptat a la resta de grups municipals que configuren el Consistori.
Si, en el marc d’aquesta gran metròpoli, l’alcalde Ballart tingués la garantia d’unir Abrera amb Granollers, i per tant la d’acabar amb la construcció del Quart Cinturó o B-40, o si, a conseqüència de l’entrada de Terrassa en aquesta hiperpoblada regió fóssim capaços d’aconseguir la descentralització d’inversions en el Barcelonès o en el Baix Llobregat, afavorint-les a Terrassa, o, posats a demanar, si sent part d’aquest macropacte s’albirés la possibilitat d’unir-nos amb l’aeroport o amb el Vallès Oriental mitjançant ferrocarril, segurament que tots estaríem d’acord a sumar-nos-hi, però el que és evident és que tots els pactes que graviten sobre una gran capital l’afavoreixen descaradament des d’un principi. Segurament Madrid n’és el gran exemple, i justament ara es parla i molt de la despoblació que estan patint grans pobles i ciutats de Castella per l’efecte d’aspiració que els provoca la gran capital.
El Vallès Occidental i el Vallès Oriental són un entramat de poblacions amb una capacitat de creació de riquesa altíssima, exportadors principals de Catalunya, i per tant comarques amb un pes en el PIB català més que rellevant; demogràficament, estem a la par en nombre d’habitants amb el Barcelonès; cal que ens difuminem en el magma de la gran capital com si fóssim diminuts grans de sorra? Creiem sincerament que no, i això no vol dir que no s’hagin de teixir complicitats amb Barcelona, la governi qui la governi, però sense perdre de vista mai el pes real que té Terrassa a Catalunya. Avui en dia ens atrau molt més la idea de Fem Vallès que no pas col·laborar a executar un pla metropolità centralista i que ni pensa ni compta amb el territori.
