TORNO a tenir la mateixa o semblant sensació dels primers dies del passat mes de març quan, i segons les autoritats, els focus de contagiats estaven dins una clara i garantida contenció. Des de llavors no he deixat de recordar la meva tornada de Barcelona en la nit del diumenge 8 de març dins un tren atapeït de gent. El tren era un autèntic festival i sospito que molta gent, dies després, ja no va riure tant. Aquelles paraules de les autoritats sanitàries ens tranquil.litzaven, dia rera dia, fins que va arribar l’estat d’alarma i el confinament total de la ciutadania. Tot ha resultat molt rar i estrany. No cal dir que també molt i molt agreujat per la pèrdua d’amics, veïns i familiars.
De cop i volta ha tornat el discurs de la flexibilitat, els desplaçaments arreu i el de les mil i una possibilitats de fer i desfer perquè tot està sota control i l’evolució de la pandèmia és molt favorable. La gent es pregunta sobre l’excessiva velocitat de tot plegat i que, posats a fer, ja no venia d’algunes setmanes més. No deixa de ser curiosa la resposta política: ara ja tot depèn de cadascú i també de com es gestioni a nivell de cada autonomia. El govern central considera que ja ha fet el que tocava (!) i ara ja es cosa que d’altri agafin el relleu de la gestió, el seguiment i la tan manida responsabilitat. Però com eduques en la responsabilitat i engresques l’hàbit de la seva pràctica?. No és pas senzill però potser anem faltats de notòria pedagogia i moltíssima publicitat.
Parlo amb gent d’aquí i d’allà i es palesa una gran preocupació sobre nous brots i la seva incidència en pobles i comarques. Hom es planteja de si potser hagués valgut la pena una perllongació de l’estat d’alarma i/o baixar les escales del confinament d’una forma més lenta i segura. Em preocupa i em sap greu que ja es doni per segur que, al setembre o l’octubre, tornarem a situacions iguals o semblants a les que hem viscut fa uns mesos. Com es digereix aquest tipus d’advertiment?. Avui 24 de juny, dia de la postrevetlla de Sant Joan, tinc damunt la taula la premsa del dia i no em fa massa gràcia alguns dels titulars. No sé si ara hem passat del capítol de la prevenció/anuncis ensucrats al de la por més directa. Ho desconec. No m’agraden els darrers mapes amb els brots actius que s’escampen arreu del territori peninsular i més quan només fa uns dies solament estàvem parlant de les comarques de la Franja en el sentit més localitzat, àdhuc controlat, de tot aquest afer. Massa punts vermells.
També avui torno a sentir l’expressió: “sota control” i les sospites i dubtes són del tot inevitables. El personal està força escaldat i, com els gats, amb aigua tèbia ja en té prou. Els contingents de turistes que arriben a Mallorca són alemanys i és també a Alemanya on els darrers dies s’ha dut a terme el tancament de sengles districtes a l’estat de Rin del Nord- Westfàlia. La xifra de confinats augmenta exponencialment. Cal patir amb els que arriben a Mallorca?. No ho sé. Em sabria molt de greu que la historia es trenqués en una de les comunitats on s’ha gestionat millor tot l’afer el Covid-19. Tot plegat molt confús i enredat. Els ingredients del control públic i la responsabilitat individual els trobo d’una fragilitat extrema i del tot preocupant. Disculpeu el pessimisme.
