Aquest escrit es una crida a la humanitat, a la empatia.. es una crida a la dignitat d’estimar i ser estimats.
Es trist veure que des de que es va decretar l’estat d’alarma i ens vam confinar, les mesures per tornar a la ja tantes vegades nombrada, nova normalitat només han tingut un únic objectiu; l’econòmic.
Però… algú ha pensat en totes les persones grans que actualment viuen a centres residencials? Crec que tu, que estàs llegint aquest escrit, tan sols hauràs pensat en elles si tens algun familiar que hi viu allà. Potser per això jo també he pensat en ells. En ells i els seus familiars.
Després d’assumir una decisió tan difícil com la de assumir que la persona a la que estimes (pare, mare, avi, àvia, germà…) tindria una millor qualitat de vida si visqués a un centre residencial, malauradament tu no pots fer-te càrrec de les seves necessitats, arriba un dia que sense previ avís, has de deixar de poder-la anar a veure, de poder compartir estones amb ella, sortir a passejar, fer la partida de cartes, poder-la abraçar…
i que pots fer al respecte? Acceptar aquesta nova normalitat que creus que serà cosa d’un parell o tres de setmanes. Setmanes? mesos… i si els mesos els contem en dies l’angoixa es fa més i més gran. La separació es fa més i més difícil. Al teu cap volten pensament de si estarà bé, si et trobarà a faltar, si realment es conscient, si creu que no vas a veure-la perquè l’has deixat d’estimar… Saps que el no anar-la a veure es el major acte d’amor que pots fer per garantir la seva salut. Però quest fet, fa tant de mal… i plores, les llàgrimes cauen sense poder-les controlar. Et trobo a faltar, et trobem a faltar i el que et fa sentir fort es que cada dia que passa es un dia menys per poder-la abraçar.
Fase 1, fase 2, fase 3… les fases van passant i ja es pot tocar la nova normalitat. Nova normalitat? aquesta es la normalitat que hem de viure residents i familiars? Aquesta es la nova normalitat que han de viure els treballadors, que segur que continuen amb por, una por que no marxarà perquè quan surten de treballar el panorama no es gaire reconfortant. Mascaretes a les mans, o tapant la barbeta…tots sabem que estem sent molt inconscients.
Estava parlant d’aquesta nova normalitat i crido a la humanitat de qui estigui prenent decisions sobre les mesures de prevenció als centres residencials. Si us plau, perquè no pensem un sistema en el que poder veure amb llibertat als nostres familiars? necessitem abraçar-nos, necessitem poder-nos tocar. Necessito veure el seu somriure, necessito poder seure tranquil·lament a parlar, fer un passeig, seure al sol en un banc… necessito sentir-la a prop, saber què pensa, que sent, fer-l’hi un petó. Necessito veure-la, tenir-la al costat, viure la seva presència però el més important, necessitem tornar-nos a estimar, estimar de ben a prop, estimar sense preses, estimar per estimar. Estimar per no ser oblidats i es que la meva àvia te Alzheimer i cada dia que passa sense que estiguem amb ella es una oportunitat que te aquesta malaltia per anar-nos esborrant dels seus records. Necessito tornar-te a veure alegre, tornar a escoltar música plegades, gaudir d’un bon cafè i un entrepà de pernil. Necessito i necessitem tornar a estar juntes, gaudir de la rutina i tornar a una nova normalitat plena d’humanitat.
T’estimo i estimaré sempre, tot i la distància, tot i veure a través d’una finestra o per videotrucada. T’estimo i et necessito al meu costat i es que es la primera vegada que no et tinc amb mi en 30 anys…
Crido a la humanitat perquè ens deixin tornar-nos a estimar com s’ha d’estimar i com tu saps estimar.
T’estimo iaia.
