EMBLA que tot va començar amb dues multes que va posar la Policia Municipal a dos ciutadans que havien contravingut les normes de confinament vigents en aquell moment. Com que el seu incompliment de les normes era justificat per un bé superior (recórrer els carrers fent sonar els clàxons per animar la gent perquè aplaudís els sanitaris) aquella nit les xarxes socials es van omplir de joanes d’arc demanant que els fossin retirades les denúncies. Com no podia ser d’altra manera, el nostre tuiter en cap es va fer ressò del clam ciutadà i va piular “estic gestionant el tema per veure què ha passat”. La seva gestió va ser tan efectiva que les denúncies van desaparèixer per art d’encantament i, gràcies a la mateixa art, quan oposició i sindicats van començar a preguntar què havia passat amb les denúncies, aquestes van tornar a aparèixer a la taula d’un comandament de la policia que estava de vacances. “Vejats miracle!”, que diria fra Anselm Turmeda.
Ja se sap, però, que ni tan sols els miracles fan contents a tothom, sobretot si per culpa de la intervenció divina toca rascar-se la butxaca. Així és que, casualment de tota casualitat, dies després de reaparèixer les denúncies, un mitjà local va publicar una carta, signada per una de les persones que van protagonitzar l’heroica cavalcada d’encoratjament als sanitaris, on es narrava una entrevista que van tenir uns veïns de Can Roca amb dos regidors de l’oposició uns mesos abans. Segons aquesta carta, durant l’esmentada reunió els regidors del PSC van emetre alguns comentaris poc amables sobre el nostre alcalde i la seva, diguem-ne, millorable dedicació al regiment de la ciutat. Em sembla versemblant que es fessin aquests comentaris, tant perquè el mateix alcalde el dia de la seva presa de possessió ja va anunciar que, a causa de la conciliació familiar, no es podria dedicar tant com voldria a l’Ajuntament com perquè és funció de l’oposició criticar aquelles coses que no els agraden del govern.
El que ja no em sembla en absolut versemblant és que, com s’afirma a la carta, en el decurs de la reunió un dels dos regidors es referís a la condició sexual de l’alcalde en un to groller i tavernari. I no em resulta versemblant perquè conec els dos regidors, Vega i Armengol, que van mantenir la reunió i els sé incapaços de proferir insults d’aquesta mena, com també els coneix l’alcalde i també ho sap. Però, com que actualment en la nostra política local tot s’aprofita per fer el caldo gros, Ballart, en lloc d’intentar aclarir el que havia passat i demanar-ne explicacions, va començar a fer tuits com una alosa a l’albada tot dient que això no és manera de fer política i va acabar denunciant-los a l’Observatori contra l’Homofòbia sense ni tan sols prendre’s la molèstia de parlar amb ells i contrastar la informació que contenia la carta. Es veu que això sí que són formes de fer política!
No acaba aquí, tanmateix, la nova forma de fer política. El regidor Vega va haver de viatjar fora del país per una causa familiar greu. La portaveu de TxT va adreçar una pregunta per escrit a l’alcalde per tal de saber si el viatge efectuat per Vega contravenia d’alguna manera “les regulacions i limitacions de l’actual estat d’alarma” i si calia que, un cop tornat, l’esmentat regidor mantingués una quarantena. I, en aquest punt, l’acumulació de mesquinesa m’acaba les ganes de fer broma.
El resultat d’aquest cúmul de despropòsits és que el Pacte de Ciutat que havia d’ajudar a fer emergir Terrassa de la crisi encara no ha començat a caminar perquè l’oposició en bloc se n’ha retirat davant de la constatació que l’ambient creat per l’equip de govern no és l’adequat per fer créixer cap mena de pacte. Un final tristíssim per a un vodevil mediocre. Tant de bo que, arran de tot això, Ballart comenci a fer d’alcalde i agafi el telèfon no per piular sinó per reconstruir els ponts de diàleg que no s’haurien hagut de trencar mai!
