Sempre m’ha costat entendre perquè l’espècie humana, que ha demostrat una capacitat immensa per generar i consolidar estructures de vida extraordinàries, avançades i potents en la seva relació d’adaptació ésser viu – medi, no s’adoni que tota aquest coneixement i experiència també siguin capaços de ser els nostres enemics de destrucció més perillosos. No acabo de veure en quin moment de l’existència vàrem decidir deixar que tota la nostra competència i dotació fos utilitzada per autodestruir-nos i no pas per fer un món més unit, solidari, divers però ben repartit i altament qualificat per fer de les nostres vides un model de supervivència menys costos. Suposo que l’assumpció de quotes de poder i el control dels bens i les riqueses tenen molt a veure en la perversió de la humanitat perquè repassant vells llibres d’història es pot apreciar que tots els conflictes que hi ha hagut en el planeta des de fa milions d’anys han estat vinculats en aquests dos fenòmens.
És una veritable llàstima que el fet de viure cap en fora, el voler tenir poder, prestigi o riquesa es viure de cara a l’aparador, hagi anat en detriment de poder assolir nivells de creixement interior que segur ens haguessin fet a tots més col·lectiu, més grup, més feliços. El poder faraònic, les lluites gregues, l’imperi romà, els senyors feudals a l’edat mitjana, l’esclavitud, les revolucions posteriors d’aixecament de classes, les guerres mundials, l’actual lluita per la supremacia mundial, tots són moments en que l’home ha volgut marcar diferències entre els uns i els altres. S’ha apostat per dividir-nos en comptes d’encaixar-nos, avenir-nos i construir plegats. S’ha permès que alguns continents nedessin en l’abundància fent créixer un model d’industrialització i modernitat a costa d’altres parts del planeta on la fam i el desori es convertien en una rèmora.
Ja ens trobem prou exposats a la mateixa inèrcia natural de la vida, als perills que el fet d’existir planteja. La mare natura sovint ens recorda la nostra fragilitat. Una riuada, un huracà, l’esclat d’un volcà, terratrèmols devastadors, mil topades entre l’espai i el temps amb resultat de catàstrofe i malgrat tot ells nosaltres ens continuem entestant en posar encara més dificultats a la possibilitat d’entendre’ns per combatre’ls.
El gènere humà ha evolucionat però ho ha fet en la direcció contrària. Havíem d’haver evolucionat per ajudar-nos, protegir-nos entre tots, preparar-nos per ser més poderosos davant la resta de coses que l’entorn ens interpel·la com a repte, sigui un fenomen meteorològic sever o un virus descontrolat capaç d’arrasar el nostre pobre i coix model de vida. Ens hem capficat en barallar-nos entre nosaltres per aconseguir un territori, una posició social o una caixa plena de diners.
Ens hem carregat el planeta, ja no ens vol protegir ni l’ozó. El plàstic (invent nostre) ens contamina tots els mars, talem arbres per construir edificis, fem de les activitats d’aportació alimentària bàsica una cadena de destrucció per tenir negocis més grans i solvents. Cremem boscos per requalificar la terra en favor d’alguns interessos particulars, investiguem en allò que ens pot interessar a milions de persones que després seran milions de consumidors, i així una llarga llista de sense sentits, d’ ineptitud per assolir la vida plena que els humans ens mereixem. Ja fa anys que ens hem perdut, segles, molt segles que vàrem desviar la mirada vers el costat equivocat. I ara la pregunta que cal fer-se és: Què més ha de passar ? no estem prou escarmentats que encara persistim amb la nostra auto eliminació. Quins són els mecanismes que ens han de fer col·locar el rellotge a zero i tornar a intentar fer les coses de manera equilibrada, estable, coherent, d’acord amb les nostres reals possibilitats positives.
Els que ara llegim aquest article no arribarem a veure-ho però els nostres progenitors en properes generacions, no gaires més, seran protagonistes directes de la fi de la nostra espècie
.
* L’autor és L’autor és Coach Advance Life www.creixerjoancarles.com
