PARLEM de política local. Caldria aixecar una mica el to. I més venint de viure el que hem viscut. Cal recuperar la discrepància sense estridència. Resoldre els episodis de diferència amb esportivitat i treure una mica d’inflor a tot plegat. Si a més algú hi posés una certa capacitat de riure’s de nosaltres mateixos les coses encara anirien millor. Els millors governs són els que teixeixen complicitats no òbvies, els que provoquen inspiracions creuades amb l’oposició, els que es reparteixen els papers però deixen que les coses importants passin. Aixecar el to vol dir esforçar-se a treure el millor de nosaltres mateixos. A resoldre’ns com a actors d’un guió compartit sense massa dramatisme. Quan mai ningú aprèn res de l’adversari tot es degrada i les coses es comencen a enverinar. Aleshores la política esdevé tota ella uns escarafalls. Si la política és ira impulsiva i gestionada des de les entranyes aleshores tothom pren mal.
La política local a Terrassa ha esdevingut desagradable. I no sempre havia estat així. No sempre les males arts ho havien embrutat tot. Sempre hi ha hagut tensió forta, però no això que vivim. Fa tres anys llargs vaig escriure en aquestes mateixes pàgines que alguna cosa estava canviant a la ciutat i que anava a pitjor. Era una intuïció. Avui és una constatació. Són maneres de fer. Que, ni que sigui puntualment, la política local s’enterboli entorn d’una suposada conversa que algú treu interessadament al cap de quatre mesos i que aquesta persona casualment hagi tingut un tracte de favor recent per part de l’Ajuntament no sembla el més edificant. Tampoc la resposta que hi ha hagut, precipitada, sense cordura ni perspectiva, a un fet matusser i que es veu a venir d’una hora lluny. No canviarà res en tot el mandat. Res. No tindrem sorpreses. On volen arribar? No ens agrada aquest ambient permanent de desqualificació. Aquest afany de convertir l’adversari en mala gent és tot el contrari d’una nova política, és el pitjor de la pitjor vella política.
Ara que es veu que està de moda revelar converses personals, jo també revelaré les meves poques converses amb Alfredo Vega. Ens coneixem poc. No compartim cap espai polític, ni tampoc tenim amistats compartides. He parlat amb ell només de ciutat. I és una de les persones més respectuoses i prudents que m’he trobat en aquesta ciutat. És mestre. Quan fa de polític encara fa de mestre. De vegades em podia agradar més o menys el que feia com a alcalde o com a regidor, però m’ha semblat sempre una persona honesta i sensata. Cadascú té les converses que té. I són personals i singulars. Hi ha qui té converses per pensar i hi ha qui té converses per piular. El mateix podria dir de les meves converses amb Marc Armengol, i amb molts altres regidors de l’Ajuntament de partits ben diferents.
Hi ha una forma de construir la ciutat en positiu i una forma de desprestigiar tothom i portar la ciutat cap al pedregar. Si tots els que discrepen són bescantats amb males arts no serem una ciutat amable. Tot s’enverinarà més. Si qualsevol maniobra menor distreu de pensar la ciutat i afrontar la crisi que ens ve, només projectarem mediocritat. Hi ha una forma diferent de construir una ciutat on valgui la pena viure i implicar-s’hi, on es potenciï la convivència i no es resolgui qualsevol conversa de cafè als jutjats. Cal una convenció pel respecte. Per fer les coses diferents. Una convenció més de persones que de política. Una convenció per posar límits, una convenció que no tot s’hi val. Una convenció de gent que pensi en clau de sumar i no en clau de menystenir. Una convenció per recuperar cordura i cordialitat i passar pàgina. Cal construir amb els que pensen diferent. La democràcia és això, renunciar a part d’allò teu i construir amb els que pensen diferent un espai compartit i de convivència. Però la democràcia no són les males arts. Això només porta a l’odi personal. Aixecar el to vol dir esforçar-se a treure el millor de nosaltres mateixos. A resoldre’ns com a actors d’un guió compartit sense massa dramatisme. Aixecar el to vol dir admetre que tots ens equivoquem però que hi ha missions superiors a la de la temptació de l’entrebancada constant. Aixecar el to vol dir comptar fins a deu quan cal. Aixecar el to vol dir que els líders no només tenen claca al voltant, sinó algú que tempera i fa pensar. Aixecar el to vol dir, només, retornar al respecte i deixar el safareig.
