A fa més d’un any de les darreres eleccions municipals i molts partits comencen a fer-ne balanços. És indubtable que el període que portem de mandat ha estat clarament marcat per la crisi sanitària, i segurament el que resta d’ell en serà protagonista la crisi econòmica i social que se’n derivarà. No obstant això, en aquest any de mandat n’hem tingut prou per poder esbrinar quines són les formes d’actuar del govern municipal, format per Tot per Terrassa i ERC. Un govern sense un full de ruta clar, que actua a base de notes de premsa i de titulars, i que construeix el seu discurs i la seva obra de govern a partir del populisme.
Això ho podíem esperar de Tot per Terrassa, ja que darrerament ha estat aquesta la forma de fer política de Jordi Ballart. Fotos, promeses i un discurs victimista, però treballar, això que ho facin altres. El que sorprèn és que un partit seriós i rigorós, i que gairebé sempre ha tingut un paper central i protagonista en la història de Terrassa, com és ERC, sigui ara còmplice d’aquesta forma de fer política.
Tots sabem que en un govern de coalició els dos partits han de demostrar bona sintonia de cara a la ciutadania. La unitat i la cohesió són dos elements fonamentals que tot govern ha d’exemplificar de forma pública per generar confiança, malgrat que la situació interna sigui una realitat diferent. Però una cosa és això i una altra és el que està fent ERC a l’Ajuntament de Terrassa.
Posaré un exemple que el podríem traslladar a altres situacions viscudes en aquest any: quan l’oposició exerceix la seva tasca fiscalitzadora al govern municipal, Ballart actua de forma immadura i totalment impròpia del que s’espera de l’alcalde de Terrassa, i decideix bloquejar i silenciar un regidor a les xarxes socials (potser pensa que així ja no li farem més preguntes). Per si això no fos suficient, un tinent d’alcalde perd, de nou, completament els papers i insulta i amenaça la resta de partits. Una situació molt greu que ha fet que totes les forces de l’oposició, molt diferents entre si i amb ideologies totalment distintes, es posin d’acord per demanar la dimissió del regidor.
I què fa el soci de TxT al govern municipal? Doncs davant d’aquests insults i amenaces, repeteixo, d’un tinent d’alcalde, cosa que mai s’havia vist en la política egarenca, ERC, enlloc d’exigir una rectificació i desmarcar-se d’aquestes paraules, assumeix la tesi del seu soci, accepta una suposada rectificació que mai es produeix i fins i tot responsabilitza els partits de l’oposició de la polèmica generada. És a dir, un regidor insulta i menysprea uns altres i la culpa és dels que han estat insultats. Sembla difícil de creure, però aquest és ara el paper d’ERC a Terrassa: tapar les vergonyes de TxT i justificar tot allò que sigui necessari, malgrat que sigui injustificable.
Semblava evident que els republicans tenien moltes ganes d’arribar al govern municipal, i tothom sabia que farien el que fos necessari per poder governar. Però, a aquest preu? Un tinent d’alcalde que diu que els plens municipals, que són el màxim òrgan de democràcia en una ciutat, són «infumables», i el portaveu d’ERC, enlloc de corregir-lo, o almenys ignorar-lo, se suma a aquest discurs i pronuncia el mateix missatge. És això el que esperaven els milers de persones que van donar la seva confiança a aquest partit ara fa un any? Aquesta pregunta se l’haurien de fer altres, no jo, però penso que pel bé de la ciutat seria desitjable una altra actitud per part d’un partit que sempre ha tingut vocació de servei públic i de millorar la vida dels veïns i veïnes de Terrassa, i que segurament avui dia encara la té, però que el paper que el seu soci de govern l’està obligant a assumir no ens deixa veure. Quo vadis, ERC?
* L’autor és secretari d’Organització del PSC Terrassa i regidor a l’Ajuntament
