Avui em vull permetre l’oportunitat que gaudeixo des de fa un parell d’anys de poder disposar d’una finestra oberta a la ciutat de Terrassa a través dels meus articles setmanals per fer un homenatge personal, sincer i molt intens a tot el personal de la planta 15 de la Mútua de Terrassa, de fet l’homenatge el vull fer a totes les persones que treballen a la Mútua de Terrassa, des del taulell d’informació fins l’últim treballador d’aquest centre hospitalari amb una certa inclinació, per l’experiència viscuda, a totes i tots els de la planta 15.
El diumenge 10 de maig vaig rebre una trucada del meus pares que ambdós tenien febre alta. Els meus pares passen amb escreix dels 80 anys i aquesta trucada de telèfon va fer que en poses en marxa i em desplaces fins la seva residència habitual, casa seva, per cuidar-los. Després d’algunes proves mèdiques el pare va ingressar a Mútua de Terrassa amb una pneumònia i la mare semblava que podia tornar a casa, això si, ambdós amb coronavirus. Tot i les precaucions que vaig prendre (mascareta i distància) finalment jo també vaig caure en les urpes del maleit virus i em vaig trobar amb una mare malalta a casa, un pare a l’hospital i jo amb unes febres altes i persistents.
Ara sembla que tot torna al seu lloc. La mare es troba molt bé, el pare ja el tenim a casa i jo mica en mica recupero el meu estat pre-crisi i ara és el moment de parlar de tot l’equip de metges, metgesses , infermers i infermeres així com altra personal de serveis de neteja i administració que han cuidat del pare. No parlo de la seva competència professional que l’han demostrat ara i segur que ja la demostraven abans de tota aquesta situació de pandèmia. Parlo de com l’han cuidat des de la vessant emocional, fent-lo sentir com a casa seva acompanyats dels seus. El pare ha arribat al seu domicili després de 18 dies ingressat parlant meravelles de La Doctora Mireia Cairó, Doctora Aina Mateo, Doctor Alirio José Jalón i Doctora Silvia Julià, el seu equip mèdic però sobretot un grup humà que el van acaronar com si del seu pare es tractés.
Vivim en un país a on es valora més un promotor d’apartament residencials que no pas un sanitari dedicat en cos i ànima a la seva feina. Muntar metres de “pladur” ha estat més ben pagat que no pas salvar vides i aquesta és la nostra desgràcia. Pel camí s’han perdut el valor de la solidaritat, l’acció desinteressada i l’amor per les persones. Hi ha moltes professions, entre les que s’inclou la de metge, que descansen sobre el matalàs de la vocació, del valor del servei públic i l’entrega pels altres. L’equip que ha vetllat per la salut del meu pare ho ha fet sense buscar cap reconeixement, cap premi, cap remuneració econòmica extraordinària. Ells s’han abocat a fer el que el seu interior els ha demanat ara i sempre, cuidar persones i fer-ho amb afecte i estimació.
Deixar al teu pare una tarda en un hospital i no tornar-lo a veure en 18 dies no és una situació agradable per a ningú. Tot s’ha limitat a una trucada de telèfon diària per saber com anava la cosa, però quina trucada. Sempre amb sentit positiu de la malaltia, sempre propers, sempre amb calidesa i sempre traslladant proximitat i molta, molta tranquil·litat. I quan tenien dubtes parlar amb l’equip de la planta 15 era fantàstic, sempre disposats.
Vàrem poder veure al pare des del telèfon d’una infermera, vàrem poder veure-li la cara i per a ell poder veure’ns a nosaltres va ser com una injecció de moral i un canvi en el desenllaç de la malaltia.
Acabo i ho faig amb l’agraïment immens del Josep Ma i de la Fina així com el meu i el del meu germà per haver cuida’t del nostre pare i del marit de la mare com si de la vostra família es tractes.
Personal de la Mútua de Terrassa, personal de la planta 15, sou molt grans.
Gràcies des del cor.
www.creixerjoancarles.com
* L’autor és Coach Advance Life
