‘ençà que va començar el confinament em sento amb la pressió d’haver d’escriure un article sobre què passarà quan això acabi i em trobo amb un gran problema: no tenim models ni situacions similars amb què comparar-ho.
La tendència és equiparar-ho amb la recent/present crisi del 2008, però, clar, aquella situació va durar uns sis anys, tot i que gran part de les conseqüències han estat canvis estructurals que encara es mantenen. És més, les pitjors conseqüències econòmiques del confinament, vindran perquè una part de la població segueix en aquesta crisi: tant per les retallades en sanitat com perquè part del sector empresarial no té el múscul financer necessari per aguantar tants dies inactiu.
Tampoc té res a veure amb situacions com les guerres, postguerres o aïllaments com el dels pescadors a alta mar. Per tant, estem en una situació sense precedents, on les mesures clàssiques no serveixen. Tot és nou, inesperat, sobtat i ens agafa desanimats.
n Estimació econòmica: Per a entendre què farem els consumidors quan això acabi, podem recórrer a l’observació de països on ha començat abans. D’entrada el que sabem segur és que la reclusió no acabarà de cop, sinó que serà esglaonada i amb alts i baixos, tal com ocorre a la Xina.
També ajuden a predir les previsions dels economistes, ja que els nostres actes van lligats a la situació econòmica real, però també a la percebuda, i un clima de por generalitzat, amb tanta sobreinformació i funestos comptadors de morts, frena la majoria d’actes hedonistes.
D’entrada, tot i que l’objectiu és hivernar l’economia, la conseqüència és una aturada de país, el que implica una evident baixada de la capacitat econòmica. L’OCDE creu que per cada mes de confinament es perdran dos punts del PIB. Aquesta aturada té conseqüències més enllà dels dies de confinament, per això diferents previsions econòmiques calculen que tancarem aquest 2020 amb pèrdues al voltant del 10% del PIB, tot i que alguns economistes auguren fins a un 20%.
n Estimació comportamental: Sobre el comportament del consumidor, serà molt diferent l’entrada al confinament que va ser abrupta, marcada per la por, de la sortida, que serà gradual, marcada per la desconfiança.
Pot comparar-se el comportament de compres amb les fases que vam viure durant la crisi del 2008, que s’assimilen a les etapes que la psicologia descriu en processos de dol o d’assumpció d’una malaltia greu: negació, por, ira, depressió, negociació i adaptació.
Al principi molts vam ser negacionistes, minimitzant la situació. Després va aparèixer de cop la fase de la por, iniciada la setmana prèvia al confinament i que pot resumir-se amb el reiterat tema de la compra de paper de vàter. Aquesta i altres conductes poc reflexionades estaven motivades per l’angoixa, que és l’estat afectiu que apareix com a reacció davant d’un fet desconegut, que pot donar-se en el futur (o no).
A partir de la segona setmana, es mesclen les següents fases: tant qui té moments d’abatiment i deixa de fer activitats (fase depressió), qui pateix esclats d’ira per no poder controlar els esdeveniments, com qui s’adapta a la nova situació, ja que per a molta gent la seva vida ha canviat poc, o tenen alta capacitat de resiliència. En la majoria dels casos, és com una muntanya russa emocional. Aquestes emocions han d’assumir-se, deixar-les fluir, acceptar-les i reconèixer-les, en una gestió anímica que sembla guiada per un malabarista. L’adaptació es donarà gradualment. És molt difícil consolidar hàbits quan les circumstàncies canvien contínuament i de forma imprevista. Algú s’imaginava fa un mes la por que molta gent es professa en creuar-se al supermercat, o les estrafolàries indumentàries anticoronavirus casolanes que alguns porten?
n L’endemà. Què passarà quan tot això acabi? Doncs d’entrada, al ser un fi gradual, no hi haurà una explosió del consum, tot i que viurem uns primers dies molt positius.
Tampoc sembla que hagi d’haver-hi un canvi sobtat en el sistema de consum. Durant aquests dies haurem adquirit o recuperat certs hàbits com un desbordat consum de pantalles, compres d’alimentació més planificades, descens altíssim de productes com roba o tecnologia o canvis que poden perdurar més, com són els aprenentatges intergeneracionals que es donen a les llars: tant dels més joves que recuperen hàbits dels adults; com sobretot dels més grans, que s’habituen al comerç electrònic gràcies als seus fills.
Quan s’acabi el confinament la majoria d’aquests hàbits no perduraran, perquè s’intentarà que la vida sigui com abans. Per tant, es tornarà a menjar amb poc temps, es recuperarà la presencialitat a la feina o tornarem a sentir com a imprescindibles certes compres que ara semblaven supèrflues. Tal com va ocórrer amb la crisi del 2008, es mantindran certs hàbits, però només els que ens aportin un clar benefici. Per a alguns serà consolidar certes compres electròniques, però per a altres pot suposar un replantejament de les seves necessitats i la seva escala de valors, apostant per conductes postmaterialistes.
n Què en podem aprendre? No tota crisi és una oportunitat, però tots els entrebancs ens poden servir per aprendre, ja que necessitem estar preparats per al final del tsunami i no té res a veure si l’hem pogut surfejar o ens ha passat pel damunt.
Així, el que segur que n’haurem tret serà un temps per fer una cosa que el sistema capitalista no ens hi té acostumats: aturar-nos i, fins i tot, poder badar. I aquest acte radical de no fer res pot servir per pensar molt.
Per tant, tot i que imagino que quan tot això acabi la major part dels agents que conformen la societat de consum intentarà que tot segueixi igual, creixerà el nombre de ciutadans a qui valors que s’han repetit molt aquests dies, com són la solidaritat, la desacceleració, la proximitat o la sostenibilitat, els acabaran traduint en actes de consum i això ens porta a un capitalisme més conscient, amb les persones al centre de tot procés.
