A publicació aquesta setmana a diversos mitjans de comunicació de la història del descobriment de dos petits fragments del meteorit caigut espectacularment a Terrassa la tarda del dia de Nadal de 1704 és plena de circumstàncies que conviden a fer una sèrie de reflexions de molt diversa naturalesa. En primer lloc, cal observar el fet que aquest descobriment hagi estat notícia per la seva publicació en una prestigiosa revista científica en línia, Meteorits and Planetary Sicence, vinculada a The Wiley Fundation. En realitat, la novetat és la identificació dels fragments guardats en un pot de vidre per una família d’apotecaris de Barcelona, els Salvador, perquè la seva caiguda a Terrassa ja era prou coneguda.
Coneguda i ben estudiada, especialment en l’àmbit local, com explicava Santi Palos al Diari de Terrassa d’ahir divendres: de Josep Ventalló, passant per Joan Baptista Galí i, sobretot, Rafel Comes, entre més. Però és obvi que allò que ha donat “prestància” al descobriment és el suport d’una revista científica publicada en anglès. Publicat, posem per cas, a Mètode, la magnífica revista de ciència de la Universitat de València, no sabem si hauria obtingut el mateix ressò. La globalització del coneixement científic, que té moltes virtuts, té la pega d’oblidar l’extraordinària feina que es fa en el món local, especialment en terrenys com el de la historiografia i en moltes àrees de les ciències socials.
És aquesta circumstància, també, allò que pot explicar la decisió dels seus autors, Jordi Llorca i cinc col·laboradors més, de batejar l’origen de les pedres com a “The meteorite of Barcelone”. Barcelona sempre et fa més internacional i cosmopolita. Però com també assenyalava ahir Santi Palos, és una localització gens rigorosa quan se sap de sobres que va caure a Terrassa. I no s’hi val a dir que es refereixen a la província, perquè aquesta divisió territorial no va ser efectiva fins al 1833, més de cent anys més tard. Per tant, sent precisos, es tracta de “The meteorite of Terrassa”, i el lloc per exhibir els dos fragments de meteorit, sense cap mena de dubte, és el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica. Esperem que, tard o d’hora, hi arribin.
Ara bé, i sobretot per a aquells que troben que cada vegada el món va pitjor, és especialment divertida l’apropiació político-religiosa del meteorit. I és que, caigut en plena guerra de Successió, es va considerar “un senyal de Déu”. I per a uns va ser un senyal a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria i, per als altres, de Felip V i en contra dels catalans “usurpadors”. Qui es queixi de l’apropiació religiosa, política o ideològica de la pandèmia de la Covid-19, que en prengui nota! També ara s’ha vist com una advertència divina, com ho entén el teòleg Tomas Halik quan diu que “el món està malalt”. O en la versió secular, com un avís que ens arriba d’una natura divinitzada, com si tingués consciència i voluntat pròpia i sàvia.
També hi han sucat pa des dels més reaccionaris -la culpa és que hi ha massa barreja de gent- fins als anticapitalistes, que hi veuen la mà perversa del “sistema”, els ecologistes que hi llegeixen senyals de l’abús de la natura o aquell antropòleg que creu que la pandèmia accelera el camí cap a una guerra mundial. Com si fos la primera vegada a la història que hi ha hagut una pandèmia! I, és clar, en la Covid-19, s’hi ha reproduït el debat dreta-esquerra a Espanya, i sobiranistes-unionistes a Catalunya.
De les desgràcies, com del porc, tot s’aprofita. O, per dir-ho com el títol de la genial pel·lícula de Ken Loach, “Raining Stones”, aquí també “plouen pedres”. Literalment i metafòricament.
