Parat he quedat al veure els esdeveniments sobrevinguts avui, primer dia de la fase 1 a la meva ciutat: Terrassa.
Hem passat dos mesos i mig tancats a casa, teletreballant, amb infants, sense escola i amb mil i una feines a fer amb ells, perquè després, quan a la fi podem entrar a l’anhelada fase 1, passi el que he pogut veure i que es pot concretar en una terrassa de davant de casa, ocupada amb més d’un 50% del seu màxim aforament, on no es respecten els dos metres entre taules i el pitjor de tot és que ha passat la policia local, ha mirat i ha continuat sense fer res o posar-hi remei.
On estan totes les mostres solidàries esdevingudes al llarg d’aquests mesos?
On estan els aplaudiments a les vuit?
On són els esforços? On són..? On són..?
Em recordo de la gent que ha perdut algú al llarg d’aquesta crisi, dels sanitaris i altres serveis que han estat al peu del canó cada dia, de la gent que està patint algun ERTO i encara no ha cobrat res, i no puc fer més que pensar que no tenim remei.
La barreja de ràbia, angoixa i impotència que hem viscut avui a casa és indescriptible.
Espero que això hagi estat només un fet aïllat i que no es repeteixi, que ho dubto, però el que sí que desitjo de veritat és que no hi hagi rebrots, ja que llavors sabré on van començar.
Agraït que ens informeu del que passa a la meva estimada i gran ciutat cada dia.
Un lector indignat.
